Blog

La meva anarquia tolerable

Mai m’hauria imaginat que obriria un blog. Ara he de procurar que sigui un desastre.

The Ego and the Id

L’esperit particular de les coses de cadascú es resumeix en el seu entorn. Quan vaig anar saltant de divan psicoanalític en divan, vaig comprendre la importància de l’entorn.

Hi ha consultes fredes, funcionals, impersonals—volgudament impersonals. Tu, el pacient, no has de sentir res. Després hi ha consultes que mostren la personalitat nyicris de l’analista. Conté detalls decoratius d’escàs valor, una planta-potus, els llibres elementals. Tot és en disposició predeterminada. La funcionalitat s’acomoda a un kitsch analític absolutament prescindible. És una distracció angoixant mentre tu, el pacient, relates somnis i treballs en el divan. Finalment, hi ha les consultes de psicoanalistes que són i que pensen: omplen l’espai de la seva personalitat. No és una personalitat invasiva, al contrari. Tu, el pacient, t’hi insereixes amb normalitat. Ets un element escollit més de l’entorn. La dialèctica amb l’analista és plena i és absent. L’entorn recargolat i simbòlic és la culminació de la veu espectral de l’analista, que retrona darrere el teu cap durant tota la sessió.

Aquesta va ser la manera com vaig conèixer Edmund Burke. Més o menys. A Columbia University vaig heretar el despatx catedralici de M. L. a canvi d’esclavatge. Burke presidia l’entorn. Tota la cambra s’impregnava de la personalitat de M. L. Podria semblar opressiu. No ho era. Sorprenentment, aquella anarquia d’un jo tan gegant era l’ambient més acollidor en el qual havia estat mai.

Durant la guerra d’independència americana, Burke va patir moltes contradiccions polítiques i lleialtats dividides. Tot plegat, li va servir per comprendre que l’anarquia era tolerable. Es podia subsistir sense govern, sense justícia, sense burocràcia si el tot tenia un sentit. Els naixents Estats Units demostraven que es podia concebre una nova—o renovada—manera d’organitzar-se. En aquesta anarquia de caràcter, cada cosa tenia el seu lloc. En l’absolut desori, la personalitat immensa d’Amèrica definia un ego nacional capaç d’assumir la inserció de tot i de tothom—cada cosa al seu lloc. El melting-pot d’aquesta inserció americana acoloreix, encara més, l’anarquia tolerable. Com l’analista superlatiu, la dialèctica d’Amèrica és plena i absent. El millor esperit particular.

Avui, calendes de Març o tercer d’Adar, inauguro el meu lloc web i blog. Constitueixen la meva anarquia tolerable. Al web hi condenso la comprensió d’una anarquia professional, mentre que al blog penjo els retalls d’una anarquia personal. Una mena de bandera egotística presideix la capçalera del blog. És un resum de molts bagatges. Aquí els aniré explicant, en desordre. Per tot això, l´únic nom possible del blog és A Tolerable Anarchy. Que quedi com el meu homenatge detestable a Burke i admirable al seu intèrpret intel·lectual, Jed Purdy.

Més articles: