Blog

La dignitat de l'Esperanto

La llengua planificada de Zamenhof és molt més que una llengua

La débâcle

L'Anna Punsoda ha escrit un article de burla dels aspectes i personatges xarons del passat Sant Jordi. Un dels damnificats del seu article és la llengua internacional creada per Ludoviko Zamenhof, el metge jueu que a l'època finisecular vuitcentista va idear una llengua planificada que fos adoptada de manera voluntària i pacífica per tots els pobles.
El retrat de Punsoda no solament és cruel, sinó que conté errors notables—com és el tracte vers en Víctor Solé, un dels històrics esperantistes de Catalunya. El menyspreu que traspua l'article de la modernor neo-noucentista de Punsoda contrasta amb la llarga i important trajectòria de l'esperanto i l'esperantisme a Catalunya.

Catalunya, els catalans i la llengua catalana han tingut històricament una important predilecció per l'esperanto en tant que llengua auxiliar internacional adoptada de grat pels pobles per tal de tenir una comunicació universal. Era l'oposició natural a les llengües imposades per l'imperi—ja fos el rus a la Polònia de Zamenhof, ja fos el castellà a la Catalunya de la Setmana Tràgica. L'idealisme de Zamenhof i l'esperantisme va nodrir a bastament les il·lusions de llengües i cultures minoritàries i minoritzades. No debades, Zamenhof era de la minoria jueva de l'imperi rus i va dedicar una part molt rellevant de la seva tasca filològica al yiddish—la llengua minoritària i minoritzada dels jueus ashkenazis. Solament una minoria podia crear una llengua universal per tal de garantir la seva pròpia supervivència com a poble. Zamenhof, en conseqüència, va tenir la seva etapa sionista.

La increïble i sorprenent força de l'esperantisme a Catalunya—encara avui—és una causa directa del colonialisme espanyol i la situació del català. La predisposició i sensibilitat que la situació crea és favorable a l'eclosió esperantista. L'esperanto ha estat escola filològica, a més d'escola política. Ha creat internacionalisme amb un profund arrelament català tradicional. Avui, dins l'esperantisme abunden els grans experts d'altres llengües minoritàries i minoritzades—em ve al cap l'Hèctor Alòs, gran expert mundial del txuvaix—, els occitanistes—en Ferriol Macip i el Jornalèt—, i els grans propagadors de tradició catalana, model de llengua depurada i sociolingüística de nivell.

El fals retrat de pensar que l'esperantisme desnacionalitza solament es podria proclamar des d'un nacionalisme o una militància cultural imperial—o des de la ignorància. L'esperantisme català ha reforçat la identitat catalana des d'un universalisme lingüístic i ideològic construït militantment des de la cultura pròpia. Possiblement, aquest és el motiu pel qual els catalans vam ser anarquistes. I els anarquistes, esperantistes.

Les caricatures de l'esperanto i els catalans esperantistes no ofereixen cap comprensió de vàlua al món. Són un exercici retòric que ens fa més rucs—especialment davant un moviment de tant d'arrelament al país i talent demostrat. L'idealisme que pugui significar ser esperantista ahir i avui no treu cap valor al patrimoni que representa i a les seves aportacions.

Així, des d'aquesta anarquia tolerable us dic: apreneu esperanto, viviu en esperanto. No fa cap mal. És un saludable exercici de país. També de fraternitat. Quan no s'és estat, cal l'esperanto. I, potser, fins i tot quan se n'és un.

Més articles: