Blog

"Hebreu normatiu"

Ser jueu ashkenazi no és cap pecat

Shaqlo v'tariyo

Un hebraista català considera que la meva pronunciació de l'hebreu no és normativa. Un cop em va arribar el seu dictamen—per tercers, que és més fàcil—, vaig pensar que l'estretor de mires del dit hebraista competia directament amb la seva profunda ignorància.

Sóc conscient que la pronúncia del meu hebreu és incòmoda. Ho noto a la sinagoga, i sempre hi ha el graciós que fa el comentari de torn. Possiblement, se'm podria considerar excèntric si fes servir aquesta pronúncia per parlar l'hebreu modern, però no és el cas. Justament, ací rau el problema: considerar l'hebreu modern com l'hebreu normatiu—directament, l'únic hebreu possible.

L'hebreu modern té unes quantes diferències amb l'hebreu bíblic o talmúdic. No m'ocupa aquí haver de desplegar el contrast entre l'un i l'altre. Tanmateix, és evident que en el marc de les comunitats jueves fora d'Israel, el golus (i no galut) l'hebreu que puguis fer servir, històricament, prové de l'hebreu bíblic i talmúdic. Per extensió, aquest hebreu no solament és diferent de l'hebreu modern, sinó que ve amb les seves pròpies característiques.

Jo parlo l'hebreu amb la pronunciació ashkenazi. Sóc ashkenazi com la meva muller. També empro, quan parlo en anglès, un nombre curiós de paraules yiddish que han passat a l'anglès comú del món jueu americà. És cert que fora de les comunitats hassídiques i chareidim, la pronúncia ashkenazi va de baixa. Les noves generacions—llevat que provinguin del yiddishisme—tendeixen a emprar la pronúncia de l'hebreu modern. Amb tot, la pronunciació tradicional ashkenazi es preserva amb una relativa bona salut. I tothom és prou intel·ligent per fer servir la pronúncia moderna quan es parla hebreu modern.

La pronunciació ashkenazi ha tingut la mala sort d'haver quedat fora de la modernor per la decisió, aribitrària, dels pares de l'hebreu modern d'escollir la pronúncia sefardita. Ambdues pronunciacions són ben legítimes, com ho és la pronúncia iemenita o la dels jueus de Síria i l'Iraq. La convivència entre pronunciacions diferents és possible i desitjable. És l'herència d'un passat, riquesa d'un nusach, de mesorah. No passa res, si tots no parlem com hebreu modern o sefardita. Quan estudio amb un dels meus rabins, ell pot canviar fàcilment de l'hebreu modern i la seva pronunciació, a l'hebreu talmúdic i una meravellosa pronunciació ashkenazi—com la meva.

A Catalunya, les obsessions arqueologistes i fixacions amb l'Estat d'Israel ens han fet molt de mal. A més, el filtre únic al judaisme que ofereixen els jueus marroquins de Barcelona, sefardites, creen impressions errònies. També creen molts de prejudicis, injustos, sense fonament, profundament ignorants, devers el món ashkenazi, la seva riquesa cultural i el seu ferment intel·lectual. Potser ja seria hora que el món català deixés de tenir aquests prejudicis.