Blog

Estiu de 2008

Com que no puc escriure de política perquè hi hauria un daltabaix, escric coses memorialístiques per empassar la malastruga política

The Ego and the Id
Havíem acabat el màster d'història del no-sé-què a l'Autònoma. Havia estat un màster universitari lamentable, amb professors lamentables—excepcions a banda. El lamentable coordinador del màster fins i tot va acabar canviant les notes dels alumnes a capritx, amb la connivència il·legal dels administratius. Aquell màster feia i fa tanta vergonya que ni el tinc inclòs al currículum.

Els que eren els meus amics de la carrera havien cursat el màster. Ens ho vam passar relativament bé, tenint en compte que jo em desfeia per dins i que m'estaven començant a fer un xantatge emocional força seriós. El meu pare havia mort a l'inici del segon semestre del meu darrer any de la carrera. No solament era una pèrdua recent, sinó que estava embrancat en la resolució de la teranyina de problemes legals que el meu pare havia deixat preparada a la seva mort. Vaig tardar set anys a resoldre—i guanyar—el plet i a tancar definitivament la mort del meu pare.

Com a aventura prèvia a la lectura de les nostres tesines el setembre de 2008, un parell d'amics vam decidir d'anar a Nova York. Teníem un avantatge considerable: la casa del meu padrastre a Manhattan, que aleshores també era ca meva unes quantes setmanes a l'any. El meu padrastre sempre va ser profundament generós a deixar-me la casa per a les peripècies amb els meus amics. No solament era generós: m'encoratjava a dur-hi els meus amics.

Dels meus amics de l'Autònoma es van animar en Joan i l'Albert. Era part del meu nucli dur a l'Autònoma. En Joan era de Maulets i l'Albert de l'MDT. Jo havia militat a ERC fins a l'arribada del President Nocilla. En aquells moments orbitava a la CUP de Girona. Amb tot, el xantatge emocional del meu futur director de tesi per allunyar-me d'aquell món polític era molt notable i començava a donar els seus fruits. A tot plegat, s'hi afegia la crisi personal que es covava i que es manifestaria a través d'un despertar religiós.

Sempre em va encantar poder gaudir els amics a Nova York. En Joan i l'Albert serien els darrers, però això jo encara no ho sabia. Tampoc sabia que el cap d'un any el meu padrastre cauria malalt i deixaria de ser ell. Era la fi del meu món conegut, una mena de comiat als anys d'estudiant i de preocupacions més materials que espirituals.

En aquells temps, l'Albert era la parella inseparable de l'Oriol. L'Oriol era el professor estrella del departament d'història moderna i apareixia sovint a la ràdio i a la televisió. L'Oriol i l'Albert escrivien plegats ressenyes de llibres a l'Avui i, si no recordo malament, preparaven un llibre junts. Va ser l'Albert qui em va presentar l'Oriol. Mai l'havia tingut de professor. Quan feia la carrera, no m'interessaven els cursos que donava. L'Oriol recelava de la meva tria de director de tesi—com tothom. Però com que l'Oriol i en Ricardo havien fet manetes en el passat tot passava avall.

Quan l'Oriol es va assabentar que l'Albert anava a Nova York amb mi va dir que ell també volia venir. Era un desig força estrany, tenint en compte que a penes ens coneixíem però, sobretot, que era un adult que s'autoconvidava a la festa d'uns joves. El meu padrastre ho va tallar d'arrel. No li va agradar gens la proposta i va dir que de cap manera. Ell sempre tenia les coses clares i no volia invents estranys. Em sembla que l'Oriol s'ho va prendre força malament i no m'ho ha perdonat mai. Són coses que passen.

El viatge, per descomptat, va anar molt bé. Vaig fer de guia de la ciutat. Sempre m'ha encantat. En Joan i l'Albert van gaudir-la molt.

En la meva situació personal, jo tenia una inclinació notable per explorar opcions religioses. I ho vam fer. Per a en Joan i l'Albert potser va ser una mica pesat, però també van poder conèixer una realitat inexistent a Catalunya o a Mallorca. Va ser especialment intensa a Harlem, en aquella església adventista que tants de cops havia dut gent per sentir gospel de debò. La situació humana que van presenciar durant el servei i en el posterior dinar en comú va ser un impacte important.

No sé per quin motiu, l'escena que més recordo és quan vam anar a una sex shop del Village. En vam sortir agençats amb fato. Menys l'Albert, que sempre ha estat molt aixins. En qualsevol cas, una vegada has traspassat un cert rubicó, sempre tendeixes a recordar les coses d'una manera concreta. La meva és possiblement prematurament envellida. És la impressió que em queda després de tornar-me a llegir el que acabo d'escriure. Explico batalletes i, a sobre, les explico sense acabar d'explicar les coses del tot. Com la meva àvia. M'autocensuro pel bé de no-sé-què o no-sé-qui.

En el fons, és molt millor de tenir etapes continuades que finals d'etapa. Massa vegades fem les coses sabent que és la darrera vegada i ens imposem uns límits que segurament no haurien d'existir. Tanmateix, és possible que en la distància siguem capaços de veure més solucions de continuïtat que continuïtats en propietat.  
 

Més articles: