Blog

Un dia amb Carles Puigdemont

Quan en Carles volia conquerir la Girona Profunda—i ho va aconseguir

The Ego and the Id
Ens vam citar per fer un cafè a la plaça independència de Girona. Era finals de 2006 o inicis de 2007. En Carles acabava de ser nomenat cap de llista de CiU a Girona. Jo en aquells moments era portaveu del Senat dels Joves—el consell de la joventut de la ciutat al qual el meu mentor polític i veí de Romanyà de la Selva, en Francesc Ferrer li havia posat el nom pompós de «senat». Eren els temps de plom de l'Anna Pagans com a alcaldessa de la ciutat. Tot el que ara vivim a Catalunya només era un miratge llunyà i les forces que avui ho dominen tot encara havien de despuntar—o néixer.

Jo acabava de trencar el carnet d'Esquerra per la investidura del president Nocilla. En Carles havia estat nomenat proper cap de llista de CiU de manera meteòrica i alguns dirien opaca, després de la sobtada renúncia d'en Carles Mascort a encapçalar la llista convergent. Hi ha tota una història al darrere, força seriosa. Una història genuïnament gironina. Però si en Carles Mascort no l'explica no seré pas jo qui la descobreixi al públic—per respecte, admiració i amistat amb en Carles Mascort.

En Carles, l'altre, en Puigdemont, tenia una energia desbordant i una avidesa de conquerir la ciutat. Com jo, en Carles és de poble, de menestralia botiguera. Teníem la mateixa, hashkafa, que diríem. La trobada-cafè a la plaça independència era per sondejar-me. Buscava aliats arreu per tal d'atacar i desgastar Pagans per tots els fronts. Com a portaveu i crític notable del règim Pagans, en Carles va pensar que podríem fer coses junts.

En Carles i jo som als antípodes del que pensem políticament, més enllà que puguem ser independentistes i del morro fort. En aquells moments—més o menys com ara—jo estava totalment escorat a l'esquerra. Era l'època en la qual arribava a la facultat amb el Gara i l'Humanité sota el braç cada matí. Compartíem això sí, una profunda al·lèrgia a l'establishment polítc socialista de Girona, les seves pràctiques de cacics i la manca d'un discurs nacional fort en una ciutat tan... catalana.

El fet de ser portaveu del Senat dels Joves em conferia una mena de rellevància de puça, absolutament injustificada. El Senat havia nascut tocat després que el seu promotor, en Francesc Ferrer, morís de càncer. El regidor de joventut d'aleshores, d'Esquerra, era una bona persona amb moltíssima tenacitat per fer bé les coses. Ens vam entendre sempre. Això no va ser així amb Pagans. Per reglament, l'alcaldessa presidia totes les nostres reunions. Era una censura insuportable i no ens deixava marge per decidir res. No debades, uns anys més tard, amb la connivència del nou regidor de joventut caragirat d'Esquerra—avui senador del reyno—, Pagans ens va dissoldre per decret i amb multitud de retrets.

Jo havia arribat al Senat com a representant de l'Ateneu de Girona. En dirigia la part cultural i era part de l'equip de l'Albert Ruhí—avui professor a UC Berkeley. En el primer «ple» del Senat em van escollir portaveu, gràcies al suport de Maulets i de la Gemma Geis, una bona amiga que també era membre del Senat i que avui és vicerrectora de la Universitat de Girona.

Una de les coses que recordo del discurs de presentació que vaig fer al Senat és que els de Maulets i la incipient CUP de Girona reien (tot i que em van donar suport). Què els feia gràcia? Jo? El que deia? És un fet que més endavant em vaig tornar a trobar en impartir classes a l'Autònoma. Sortosament, la meva oratòria ha trobat més adeptes i més respecte als Estats Units que en l'estrafetisme català de parlar amb eufemismes i amb aforismes suats. Val a dir que d'ençà que he estat a Nova York que no he tornat a escriure mai més un discurs i em deixo portar per una estructuració força diferent. M'hi sento confortable i als americans els agrada. Amb això en tinc prou.

Segurament, en Carles estava molt necessitat quan em va dir per quedar a fer un cafè. Ell maldava per trobar aliats sota les pedres. Buscava la sempre àrida i esquerpa acceptació de la Girona profunda. I això que feia anys que en Carles era a Girona. Se'n va sortir, i això és un gran mèrit per la dificultat de la tasca. Evidentment, el nostre cafè no va aportar gaire fruits: anàvem per viaranys diferents, només coincidents en la necessitat de fer caure Pagans. No vam arribar a teixir cap aliança, ni col·laboració. La meva prioritat era la CUP. Posteriorment, quan en Carles va arribar a l'alcaldia, va aconseguir de fer les paus amb molts de gironins—encara que els socialistes i iniciatius de crosta l'anomenessin «Puigdemort» durant anys. La presidència de la Generalitat ha reblat l'aura magnificent que en Carles té a Girona—però els punyals sobreïxen ja, Carles, alerta amb les carpetes! Per contra, la mort del meu pare el 2007 i la posterior miserable resposta gironina contra la meva mare i contra mi m'ha impedit per sempre fer les paus amb la Girona profunda. «Si fossis un pobre noi se't podria plànyer.» I encara vaig tardar 6 anys a poder-me desprendre de la ciutat.

Com cada festivitat de Sant Narcís, demano al sant patró de la ciutat que porti la fi del món a Girona, à la Ruyra. En general, és clar, excepcions a banda. Estalvia'ns, això sí, el nostre Carles; almenys fins que ens proclami la República Catalana.
 

Més articles: