Blog

Els amics del CNI

Què hi ha al darrere de totes les referències dels darrers dies al CNI i el neoautonomisme?

Nosaltres sols
Fa dies que en els meus articles a la premsa i al blog he anat repetint un mot tètric i sobreexplotat en l'imaginari independentista: CNI. Amb aquest giny per bandera s'han dit moltes bajanades en els darrers anys—la més bucòlica sobre l'hipotètic sotmetiment de la CUP al CNI per no fer president el gran farsant que va ser i és Artur Mas.

Tanmateix, el CNI existeix en el real polític català més enllà del seu imaginari neuròtic processista.

El novembre de 2016 vaig tenir la desgràcia de topar-me amb el CNI, concretament amb un dels seus egregis membres a Catalunya. Aleshores encara no sabia que aital personatge era del CNI. Això només ho vaig descobrir més tard, quan des de la direcció de El Temps vam emprendre una investigació d'alta volada sobre aquell personatge.

Mai vaig acabar d'entendre quin interès van tenir alguns a assenyalar-me en un afer en el qual no tenia res a veure—especialment sobre un tema que no m'interessava gens, sobre un personatge obscur del qual volia trobar-me ben lluny. Així i tot, aquesta va ser la realitat, en aquell concurs de vergues entre el dit espia del CNI i en David Madí.

El que no em podia imaginar de cap manera va ser el que vam trobar un cop cinc periodistes vam engegar la investigació des de El Temps. No cal dir que cap d'aquells periodistes avui vol estar involucrat amb aquest tema. La dimensió de la putrefacció anava més enllà d'un simple fanfarró de la intel·ligència espanyola fent negocis i corrupteles per Catalunya. Quan ens vam adonar del que això implicava ja era massa tard.

Catalunya és una colònia d'Espanya. Com a tal, això esperona l'existència d'aquesta mena de personatges estrafets i moralment esguerrats. Són la definició d'una societat, una política i un model de negocis—la gran extracció succionadora de la riquesa catalana. Com tota política colonial, això se sosté gràcies a una casta col·laboracionista que malda per treure profit de les engrunes que els deixen de l'espoli. I qui dia passa, any empeny.