Blog

Líders nefastos convertits en herois

L'Estat espanyol, un estat sense dret, sense justícia i sense llibertat, ens ha tornat a fer bons uns mals líders

Nosaltres sols
En un dels darrers articles d'aquesta anarquia tolerable, vaig cloure amb la lapidària següent: «Esperem que, a diferència del 1939, no hàgim de tenir líders nefastos convertits en herois.»

L'Estat espanyol, un estat sense dret, sense justícia i sense llibertat, ens ha tornat a fer bons uns mals líders—com al 1939 amb Lluís Companys. Igualment, els espanyols—sí, els espanyols—han demostrat que estan disposats a sacrificar la seva democràcia per tal d'impedir la llibertat de Catalunya. La dicotomia roja-rota es torna a consumar.

Amb gran part del (mal) govern de l'expirant República Catalana a les presons d'Espanya i amb el seu decapitat i girondí president al quasi-exili belga, el poble català roman, una vegada més, sol i martirial. Quan el passat 20 de setembre, el pompós Oriol Junqueras afirmava que «sols el poble salva el poble», manifestava ja la traïció absoluta de la nació catalana. El poble català es troba sol, sí; també dels seus governants i líders.

El preu pagat pel govern de la República serveix per fer què? On ha menat contemporitzar i col·laborar amb el poder colonial espanyol? Per què han acatat servilment i ovinament els mandats d'un estat estranger amb el qual suposadament s'havia trencat? Després de quedar-se orfes de projecte i d'eficàcia amb un èxit inesperat del referèndum del primer d'octubre, aquest és el preu d'haver fet les coses malament i d'estar disposats de trair la pàtria (i els votants) per anar a unes eleccions espanyoles, que a sobre ens han acabat imposant?

La situació és de redreçament difícil, quasi impossible. Es pot estar coent una nova hora zero, a afegir al 1714 i al 1939. Una altra hora zero dels catalans i Catalunya.

No sé gaire com continuar aquest article. He viscut i he escrit totes les etapes del dit procés, sense que m'agradés ni estigués d'acord en res del que es feia i es planificava. He hagut d'entomar les misèries del vicepresidencial Junqueras des de la direcció d'El Temps. He hagut de resistir els vaivens emocionals de la trepidància erràtica del procés—com tots els catalans. He participat activament en totes les fases de la remaleïda closca processista ideada per matar la independència. He pogut creure en el poble català que, malgrat la psicopatia dels somriures i les tietes, ha fet empènyer una independència que una classe política—CUP a banda—no volia.

Però pel camí del referèndum i l'octubre martirial m'han i ens han explotat coses. Han passat moltes coses al país. Però també me n'han passat al nivell personal. (No debades, d'aquesta època en el judaisme en diuen els dies terribles.) M'és difícil de destriar què pertany al discórrer personal i què pertany a la dissort nacional.

Ambdues situacions m'han acabat menant lluny de Catalunya en un moment en què voldria ser a Catalunya—fins i tot en aquest greu i perillós moment de l'assassinada República i rebregada pàtria. Queden solament aquestes paraules de desconsol, en la distància, en el desassossec i en l'enyor de Catalunya.
 

Més articles: