Blog

Les parets que parlen

Si hi ha alguna cosa que espanta els Catalans és la seva pròpia llibertat

Nosaltres sols
Fa un temps, el meu avi em va venir amb un feix de carpetes. El meu avi ho guarda tot, absolutament tot. I ho classifica, com a bon Vilallonga que és. Em va dir que volia explicar aquells papers perquè calia. Em va sobtar molt que 77 anys després volgués treure a la llum un afer tan complex i tan bàsic. No solament hauria explicat com van passar comptes els feixistes de Llagostera contra tota la resta (com el meu avi) després de la guerra, sinó que hauria revelat, per escrit, una llista documentada dels qui van construir el primer franquisme de brazo-en-alto al poble.

A Llagostera tothom sap qui són els antics franquistes i quines famílies van extreure grans beneficis del règim. Tothom coneix el passat dels seus veïns. Tothom guarda un escrupolós silenci sobre aquest tema perquè la violència de la transició roman profundament ancorada en la mentalitat, el victimisme i les pors d'un poble català sotmès i martiritzat pels espanyols (sí, pels espanyols). Per contra, ningú ha sabut mai res del meu avi i menys encara de la meva àvia, que era forastera de Sant Celoni.

Evidentment, quan el meu avi va aparèixer amb totes aquelles carpetes i papers-que-fan-venir-mal-de-cap li vaig dir que de cap manera ho havia de publicar. Avui potser me'n penedeixo. El meu avi tenia un ferm desig de parlar i explicar un passatge feridor i humiliant de la seva vida. Penso que hi havia més la voluntat memorialística més que no pas la voluntat de venjança—especialment amb una persona tan reservada i discreta com el meu avi. Però tot servant la seva pròpia memòria obria una caixa de trons que hauria provocat un daltabaix local.

He dit que em penedeixo d'haver aturat la publicació d'aquells papers. Segurament, es causa de veure com la declaració d'independència i la proclamació de la República Catalana no han servit absolutament per res. El victimisme i les pors d'un país romanen intactes. Abans s'escollirà el martiri, la mentida pietosa i l'absolta de la consciència que la veritat i la llibertat. En un moment en el qual el règim del 1978 s'enruna a gran velocitat, tinc la impressió que els catalans no acabem de creure'ns el que hem fet i provocat. Volem tornar a unes estructures conegudes, a la misèria nostrada—simplement perquè ens és un mapa fàcil de navegar i una zona de confort.

Quan a El Temps estàvem preparant el famós i infame dossier que em va fer dimitir de la direcció, vaig demanar a els periodistes Quique Badia i Xavier Puig que contactessin l'historiador Josep Clara per tal d'identificar uns membres de Fuerza Nueva en unes fotos d'època. En Josep Clara havia estat professor meu en el meu curt passatge per la Universitat de Girona. A més, és el principal especialista en Falange i extrema dreta de la Transició a les comarques gironines. En Clara es va desentendre ràpidament de l'afer dient que no coneixia ningú (més tard he identificat personatges que, òbviament, ell coneix perquè els ha glossat amb detall als seus llibres). Una resposta semblant ens va proveir el també historiador i catedràtic de la Universitat de Girona, Quim Nadal.

En aquell moment vaig entendre que hi havia un silenci molt ben construït on abans hi havia hagut notable fressa. Era un canvi de discurs. Em va sobtar que provingués dels qui, justament, havien assenyalat amb tanta fruïció en el passat i havien publicat tot document disponible sobre les misèries col·laboracionistes feixistes dels catalans. Què els empenyia ara a assumir la reserva? Uns mesos més tard, la resposta és evident: la llibertat de Catalunya.

Si hi ha alguna cosa que espanta els Catalans és la seva pròpia llibertat. Tenim tan interioritzada la violència espanyola i el sotmetiment colonial davant els castellans que ens esfereïx la nostra pròpia emancipació nacional. El sistema autonòmic-pujolista era un miratge nacional útil que mantenia intacta l'estructura de poder, de submissió i d'espoli de la metròpoli castellana. Un cop esberlat, la llibertat adulta ha fet que molts facin més de dues i tres, i quatre i cinc passes enrere. Ens és preferible avui defensar que som millors que els espanyols dins el marc espanyol que constituir-nos, nosaltres sols, com a poble lliure i emancipat que deixi enrere el jou dels espanyols.

Pot semblar estrany que en un moment polític en el qual el periodista i amic Jordi Borràs publica tota mena de detallats fotorreportatges d'animalons de l'extrema dreta, tinguem més por que mai a remenar les calaixeres del nostre normalitzat passat feixista. De cop i volta, m'he adonat que les magnífiques disseccions de la colorista extrema dreta retratada per en Borràs són la nostra xocolata del lloro. És l'al·licient que necessitem per tapar, nosaltres mateixos, que els catalans també hem estat feixistes. L'extrema dreta visiblement nazi dels tatuatges i banderes se'ns ofereix com la mística necessària per no evocar els nostres pecats com a poble. I em sap greu dir això, perquè considero indispensables la tasca i l'existència d'en Jordi Borràs per al periodisme i la democràcia catalanes. No debades, la vaig promoure amb escreix des de la direcció d'El Temps.

El gran mal de Catalunya, emperò, són els feixistes de camisa i corbata, i samarreta i texans, d'impecable currículum blanquejat, que se't presenten o liberals, o republicans, o qualsevol altra cosa normal. La seva processó va pel dedins. Serven la idea que va fer possible la Falange catalana i basteixen un capital social netament extret de l'experiència o els rèdits d'aquell feixisme franquista, vencedor. I, naturalment, la llibertat de Catalunya és la seva temuda enemiga.

Avi, si em llegeixes des de Llagostera, et demano que publiquis les teves carpetes sobre la Falange local. En fer-ho, estaràs contribuint de manera crucial a la llibertat de Catalunya. Explica la teva història. Explica com es va crear l'elit franquista de Llagostera. No crec que ningú del poble et faci morros als teus quasi 95 anys.