Blog

Les CUP són el partit de la nació

Si vols Països Catalans, has de voler les CUP

Nosaltres sols
Una de les conseqüències de les pors a la llibertat que s'han desencadenat gràcies al referèndum i a la proclamació de la nostra extinta República ha estat, una vegada més, la demostració de la immensa capacitat moral i patriòtica de les CUP.

Al llarg dels anys he escrit molt sobre les CUP. Hi he tingut una relació complicada. Encara avui és complicada per la postura cupaire devers la qüestió jueva. Més enllà d'això, la meva identificació política i ideològica amb les CUP ha estat molt notable en els darrers anys.

D'altra banda, havent apostat fermament per visibilitzar el discurs de la nació completa que són els Països Catalans, les CUP són l'únic partit polític que realment creu i pensa el fusterianisme. Ni republicans ni demòcrata-europeus tenen el més petit interès en el marc dels Països Catalans. Això queda palesament clar en l'entrevista que vaig fer a Carles Puigdemont el passat març de 2017. Puigdemont no tenia cap interès de reconèixer la dimensió política de la nació completa—que és justament el que les CUP fan possible. Puigdemont només reconeixia el fenomen cultural i lingüístic de nacions separades: la valenciana i la catalana. De nació, Carles, només n'hi ha una i indivisible, per jacobí que soni el lema. Reconèixer el «fet diferencial» valencià en una entitat nacional separada simplement significa de reconèixer que els espanyols van fer bona feina trinxant el País Valencià. Si no fem efectiva la República Catalana, el futur de Barcelona és el present de València.

Per la seva banda, ERC manté uns Països Catalans de fireta, atès que ha d'atendre els pactes amb Madrid. El partit es vendria els seus al País Valencià per quatre rals, és a dir, per una subvenció d'un ministerio. Una cosa semblant s'aplica al marmessor de Fuster—és el comentari jocós que corre pels passadissos del palau de la Generalitat.

Possiblement, la idea dels Països Catalans és tan incòmode perquè, com la llibertat de Catalunya, s'associa de manera essencial amb la radicalitat democràtica. Amb un afegit: la teoria dels Països Catalans avui és predominantment socialista i, per consegüent, afavoreix la identificació excel·lent entre les CUP i nació completa. Les CUP són el partit dels Països Catalans.

Quan vaig escriure l'assaig sobre els Països Catalans a El Temps, l'editor Eliseu Climent estava molt complagut amb el contingut, però l'aterria la identificació massa estreta entre socialisme i Països Catalans. Breu, en paraules seves, el meu assaig era «massa cupaire». No debades, el pretèrit director general de l'empresa editora d'El Temps, Vicent Sanchis, m'anomenava el "comunista dels collons."

La preocupació sobre un text «massa cupaire» no era banal a El Temps.

L'estratègia de l'editor, suggerida i afavorida per mi a la direcció, era un acostament a ERC. Era un moviment natural cap a un terreny natural per a una revista pancatalanista i independentista. Bé, el terreny natural són les CUP, però eren massa antisistema per a la propietat de la revista. La maniobra s'havia de dur a terme sense trencar ni amb David Madí ni amb la Família, és a dir, amb els Pujol que pul·lulaven de tant en tant per la redacció d'El Temps. En el passat, ERC ja havia intentat de tenir una relació privilegiada amb El Temps—de conseqüències més aviat catastròfiques. En la segona oportunitat que vaig oferir a Junqueras i els seus, el resultat també va ser catastròfic. ERC ha estat maldestre amb El Temps dues vegades tenint-ho tot a favor.

Si s'és un «comunista dels collons», és millor oblidar-se de succedanis, subterfugis i atènyer originals. Si vols Països Catalans, has de voler les CUP—que en són l'únic garant polític. Curiosament, també han estat els únics garants del referèndum i de la nostra nonada i extinta República.

Més articles: