Blog

Retorna Rodoreda

En la relectura actual de Rodoreda, la figura més política és la que parla a un temps i a una generació

Nosaltres sols
La Rodoreda és arreu. Hi ha tantes reedicions, noves edicions i publicacions d'epistolaris que és impossible que Rodoreda no impregni la literatura catalana. El darrer episodi d'aquest retorn és l'edició mediàtica de La mort i la primavera. No exempta de polèmiques i de consideracions de molt poca volada, la nova edició promet d'enfortir la presència de Rodoreda en el moment present català, literari i polític.

I és que el retorn de Rodoreda, com ho va ser el de Sales, és eminentment polític.

En aquests temps de xarxes socials, només cal veure la pólvora política que encén Rodoreda. Amb escollides cites de la seva correspondència o de la seva narrativa, Rodoreda pren el pols al real polític. Enrere queda la Rodoreda de jardins o de miralls màgics. No significa que aquesta Rodoreda no vagi haver existit mai; simplement, en la relectura actual de Rodoreda, la figura més política és la que parla a un temps i a una generació.

Quan un poble no és lliure parla d'altres coses per distreure's del que no pot dir. O bé diu les coses de manera que no se sàpiga què s'està dient. La censura t'afina els sentits. Rodoreda va excel·lir en l'exercici del mirar per tal de suplir el fer. La Rodoreda que mira és la que descobreix Romanyà de la Selva i la muntanya. És la que recrea i descriu jardins. És la que teixeix una relació privilegiada amb la natura en solitud. Fins i tot, és la Rodoreda que flirteja amb l'esoterisme de la seva amiga Carme Manrubia, una de les refundadores de la Rosa-Creu a l'Estat espanyol, i amb qui va viure uns quants anys.

Els jocs i l'univers de Rodoreda i Manrubia es mesclen amb un real polític—la continuïtat d'una Rodoreda que s'entronca directament amb la dignitat republicana del decenni de 1930 i de l'experiment de la llibertat de Catalunya.

Em podria quedar amb molts moments de Rodoreda. En veig dos.

Sempre he associat la Colometa i la meva àvia, des que era un nen. Vaig créixer amb les històries que la meva àvia m'explicava de la Guerra Civil. Envoltades de misteri i admiració infantil davant la descoberta d'una història experiencial, el relat de la meva àvia tenia la psicologia i enorme emotivitat turmentada que més tard—no pas molt més tard—vaig descobrir a La plaça del Diamant. No són històries semblants, ans paral·leles.

L'Adrià de Quanta, quanta guerra... és la mesura de totes les nostres coses. El seu viatge i la relació que estableix amb la natura i el seu entorn sempre s'ha assemblat massa a la meva experiència d'estadant de Romanyà de la Selva. Mentre jo descobreixo la natura de la muntanya, Rodoreda m'explica com descobrir la natura. La seva visió de la natura en solitud és la que he acabat tenint. No puc deslligar la meva experiència de la natura de la que va tenir Rodoreda a Romanyà. De Romanyà a Longmeadow o Central Park la natura és sempre la mateixa. Diferents escenaris per als mateixos personatges. Només sento pau enmig dels arbres i les seves fulles que miren en el silenci nocturn.

Volia parlar de la Rodoreda política, una Rodoreda que m'identifica en cada idea i expressió. Però mai podré deslligar-me de la Rodoreda natural, la que m'ha ensenyat i guiat pels paratges de Romanyà. Feliç que retorni Rodoreda, espero que no ens obnubili la Rodoreda de les Gavarres i de l'Adrià que es va plantar perquè volia ser arbre.