Blog

Patriarcals i xenòfobs

On hi ha democràcia de debò no hi pot haver ni patriarcat ni xenofòbia

Libertà e patate
Fa uns mesos un dels meus periodistes a El Temps m'explicava un cas seriós d'agressió sexual en una organització socialista catalana. Era un cas tan terrible que no em podia creure que allò fos veritat: un militant agredeix sexualment (per dir-ho suaument) una militant; l'organització imposa silenci en el cas; més endavant, l'agressor rep una prebenda i un altaveu públic.

No sé quina veracitat pot tenir aquesta història: he de confiar en la paraula del periodista. Massa vegades, però, he observat actituds patriarcals i masclistes on més èmfasi es posava en la igualtat de gènere i el feminisme. Ara en diuen micromasclimes, tot i que en alguns casos és la violència masclista de tota la vida justificat per les circumstàncies, l'alcohol o una falsa amicalitat o familiaritat.

En un cas massa proper, fins i tot es va propiciar una aliança entre un suposat intel·lectual del postmarxisme barceloní i una tremebunda figura de la ultraortodòxia jueva de Barcelona. L'epicentre de tot plegat va ser la meva muller Ilisa. Feliçment, la majoria de responsables comunitaris d'aquella agressió patriarcal han estat o bé acomiadats o bé destituïts del càrrec per altres afers.

Al llarg del darrer any, unes quantes persones han volgut perjudicar-me anímica o emocionalment a través de l'Ilisa. En les darreres setmanes en la nostra nova llar americana, ella m'ha estat explicant coses que em va amagar durant la nostra estada barcelonina. Massa gent, massa jueus dits progressistes, van considerar necessari de ferir i perjudicar de maneres diverses la meva muller per tal de perjudicar-me a mi. Ella no m'ho va explicar mai per tal que pogués fer el meu camí en pau. Ara tot està sortint. Són històries que provoquen una mica de vertigen—especialment en constatar l'absoluta manca d'escrúpols, i les obsessions malaltisses d'uns i altres, però sobretot d'un judaisme català agre, dividit, divisiu.

La vida d'un estranger a Catalunya no és fàcil. Els catalans no som gent ni amical ni acollidora. Som esquerps, som antipàtics, som gelosos de la nostra cosa. Moltes vegades confonem acolliment amb condescendència d'home blanc o d'home patriarcal. A Barcelona, l'Ilisa n'ha viscut de tota mena i les pitjors han estat les dels coreligionaris jueus—ortodoxos i progressistes. El petit grup d'americans que es va acabar congregant al nostre voltant podria explicar casos semblants, sense l'afegit dels jueus. Ara que, per primer cop, un jueu serà elegit diputat del Parlament de Catalunya—i que, a més, s'ha significat en l'acollida d'immigrants—, és important de recordar que els catalans som patriarcals i xenòfobs i que els jueus de Barcelona exageren els defectes del nostre país fins a uns extrems terribles.

La gran causa de tot plegat és la manca de democràcia i d'una mentalitat democràtica a Catalunya.

Feminisme i antipatriarcat no signifiquen res si no s'acompanyen de democràcia. No podem justificar actituds patriarcals i xenòfobes d'aquesta mena en la cultura del país, l'emotivitat llatina o pasterades semblants. Hi ha molts països que han estat capaços de superar punts de partida molt pitjors gràcies a la construcció d'una sòlida democràcia. La democràcia no és només un sistema polític, sinó que és una manera d'entendre com vivim i ens relacionem. La pobríssima qualitat democràtica dels catalans—compartida amb els espanyols—es reflecteix magistralment bé en l'amplificació que en fa una comunitat tancada com la del judaisme català. No debades, la marca del judaisme català és la d'una radical absència de democràcia i de mentalitat democràtica. La manca de fiscalització democràtica (democratic accountability en anglès) que ja pateix Catalunya, és totalment desconeguda en les comunitats jueves de Barcelona—amb les conseqüències que això comporta. Per als catalans, el referèndum i la fundació d'una nova República era l'oportunitat de bastir, finalment, democràcia de debò, en llibertat.

On hi ha democràcia no hi pot haver ni patriarcat ni xenofòbia. Després, emperò, tenim el capitalisme per escatimar-nos la democràcia i arrossegar-nos pel vell món que es resisteix a desaparèixer. Si portem un nou món als nostres cors, aquest no serà pas capitalista.
 

Més articles: