Blog

La revista 'El Temps' ja blanqueja teories antisemites

Eliseu Climent es fa perdonar haver tingut un director jueu, és a dir, jo

Shaqlo v'tariyo
El Temps publica un article de forta càrrega antisionista, que signa el periodista Llibert Ferri. Amb l'excusa del centenari de la declaració Balfour, Ferri presenta un treball basat en entrevistes—tres jueus i un palestí, tres antisionistes i un sionista. Els desequilibris són clars. Més encara quan el propi periodista assumeix la veu d'algun dels antisionistes entrevistats: davant una mentida i una mitja veritat, no hi ha la contraposició del fet objectiu o la recerca que hauria de presentar el periodista.

Això és el que passa quan dos dels antiosionistes entrevistats treuen el tema de l'origen dels jueus ashkenazis i neguen que siguin semites:

La tesi khàzar és publicitada a El Temps

L'article de Ferri presenta de manera incontestada, sense contrast, recerca, ni correcció, la tesi que els jueus ashkenazis no són jueus de debò—no són ni tan sols semites. Aquesta és la tesi de l'origen khàzar dels jueus ashkenazis. És una teoria globalment desacreditada a nivell científic, tant genètic com històric. Tant li fa. L'antisionista la presenta i Ferri la valida. No adjunta ni una trista nota dient que és una tesi rebutjada per la gran majoria del món acadèmic i que ha estat profusament emprada i nodrida per l'antisemitisme modern. En els temps contemporanis, la tesi de l'origen khàzar ha rebut el suport de líders del Ku Klux Klan, de l'israelisme anglosaxó i dels cristians identitaris racialistes que volien desconnectar el jueu viu del jueu bíblic. Avui l'antisionisme fa seva la tesi khàzar. Com Llibert Ferri.

Ferri, per contra, no fa seves les paraules de l'únic sionista entrevistat—que és l'Uri Benguigui, com si no hi haguessin sionistes més presentables a Barcelona. És per això que Ferri no es pot estar de dir que les paraules d'Uri Benguigui només són «una de les cares de la veritat». És una coda que no empra quan presenta les tesis dels antisionistes, farcides d'Shlomo Sand i, sobretot, de l'antisemita teoria que diu que els jueus ashkenazis, en realitat, no són jueus. Era necessari de presentar l'antisionisme amb un discurs tan profundament antisemita?

Per què El Temps publica una immundícia d'aquest calibre? Per fer-se perdonar haver estat una «revista jueva».

Quan vaig accedir a la direcció de la revista, el seu editor Eliseu Climent em va dir que El Temps era una revista pro, és a dir, filosemita. Però que tampoc s'havia de notar gaire. Jo li vaig dir que tenia interès a tractar la qüestió jueva des d'un punt de vista periodístic. És per això que vaig fitxar l'Ofer Laszewicki—que ja havia escrit a la revista abans que jo fos director. El problema de fons, però, era que jo era jueu i punt.

Durant la meva direcció, es van publicar dos articles de temàtica jueva, una galeria de fotos i un editorial. El primer article de l'Ofer tractava l'accés de les dones a l'espai de pregària del Mur de les Lamentacions a Jerusalem. Reportatge impecablement periodístic, l'article em va valer crítiques i esglais ferotges de jueus ortodoxos de Barcelona. El segon article va ser un dossier de portada sobre les comunitats ultraortodoxes que l'Ofer va preparar durant gairebé dos mesos de visites d'alta intensitat al barri de Mea Shearim a Jerusalem. Hi vaig acompanyar un editorial sobre separatisme religiós i neutralitat religiosa de l'estat. Era el primer cop que a l'Estat espanyol i en català es feia un reportatge d'aquelles dimensions i abast.

El reportatge dels ultraortodoxos de l'Ofer va provocar també crítiques i esglais, aquest cop dels catalans. En David Bou de La Directa va llançar una diatriba antisemita a Twitter que després va esborrar. L'Eliseu Climent es va posar com una moto perquè aquell número de la revista era «massa jueu». Segons Climent, li havia trucat en Serra Ramoneda—accionista de l'empresa editora d'El Temps—queixant-se que jo estava convertint El Temps en una revista jueva.

Finalment, la galeria de fotos que ens va fer en Jordi Borràs era sobre el primer congrés rabínic que se celebrava a l'Estat espanyol—l'organitzaven els jueus hassídics Lubavitch a Girona. Això només havia de ser una petita part de l'avortat article que havia d'acompanyar la galeria de fotos, sobre els lligams jueus i la política jueva de Puigdemont. Aquella setmana, Puigdemont va tenir dos actes jueus de rellevància. L'article no es va poder publicar de la quantitat de merda que va sortir del tema i que em va valer un menacing chuckle de Puigdemont perquè involuntàriament li airejava un drap brut gironí. També em va valer una amenaça molt més directa i violenta per part del president de la Fundació Chabad Lubavitch. El problema el tenen ells per les companyies que freqüenten, no pas jo per fer bé la meva feina i descobrir-ho.

Al calaix va quedar un assaig propalestí que vaig emparaular amb Pau Llonch. Hauria estat un article molt més intel·ligent, profund i digne que la misèria que ha publicat i escrit Llibert Ferri. El Temps no era una revista jueva, sinó una revista on es pensava.

Aquest va ser el meu «bagatge jueu» a El Temps. Però l'Eliseu Climent n'estava profundament preocupat, l'entorn ho va amplificar i s'hi va barrejar la qüestió de l'infame dossier X.

A Barcelona jo vigilava de no vestir «massa jueu». A Nova York ho podia i ho puc fer en plena llibertat i despreocupació. A Barcelona te la jugues: t'escupen, t'insulten i t'amenacen—com aquell cop que un magrebí ens va sortir al pas meu i de la meva dona tot cridant «te voy a matar judío hijoputa» (i la cosa va continuar una llarga estona). Per contra, a la redacció d'El Temps jo em permetia de vestir «més jueu». A Climent semblava no importar-li. Però li importava. A les meves aparicions en públic em va dir que «res de sortir amb barretet [kippah]». Vaig captar el missatge. També vaig captar el missatge cada cop que Climent em trucava els divendres abans de la posta de sol. La trucada solia acabar tot dient-me «va corre, que ja es pon el sol i has d'anar a fer els teus rituals i les teves coses de jueu!» La meva muller, l'Ilisa, no podia entendre com una persona amb formació pogués dir allò: formava part del xoc cultural que ella va patir a Barcelona. I Climent m'ho deia cada divendres, sense excepció.

El reportatge de Llibert Ferri té l'objectiu de voler-se fer perdonar haver estat una «revista jueva». Ara ja podran dir que publiquen també un article antisionista, ben parcial i farcidet de merda. Segurament, no calia haver de blanquejar i donar credibilitat a teories antisemites àmpliament desacreditades.
 

Més articles: