Blog

L'excentricitat lluny de la pàtria

Catalunya va de victòria en victòria fins a la derrota final. Trobo la redempció a Amèrica i en la meva vintena

The Ego and the Id
Els trasbalsos d'aquest any 2017 que expira no solament ens han posat al límit a la meva dona i a mi, sinó que m'han forçat a obrir una reflexió introspectiva. De Barcelona a Nova York han passat moltes coses. N'he xiulat unes quantes, tot i que no he acabat d'explicar-les mai. Alguna persona intel·ligent ha lligat caps després de llegir tots els meus articles d'ençà setembre i ha entès la càrrega de tot plegat. Avui seré més explícit.

Per fer servir l'expressió de Joan Francesc Mira sobre Eliseu Climent, la darrera «cabronada» de l'editor valencià en forma de diatriba antisemita a les pàgines d'El Temps clou tota una etapa. Ha estat segurament l'aventura més intensa i més curta fins ara. També ha estat la menys gratificant i la que m'ha permès de constatar fins a quin punt la corrupció i putrefacció institucionals són present en tots els àmbits públics de la vida catalana. Podria acabar pensant que l'aventura de la direcció d'El Temps era prescindible. Però no és el cas. Sí que era prescindible d'ensopegar amb un cònsol-espia pel camí—a sobre protegit per ERC, més ben dit, per Sergi Sol i el seu lúgubre entorn d'aprenents proxenetistes.

Miro enrere en la meva vintena i veig que he fet i acabat moltes coses. Algunes són conegudes pel gran públic i d'altres no. La majoria d'elles han estat grans fites, grans exploracions, grans descobriments de coses que han passat a ser el meu bagatge i que m'han definit d'una manera o altra. També han estat fruit de crisis personals—el resultat d'haver enterrat massa gent en tan poc temps. Breu, la meva vintena va ser profundament creativa. Això ha forjat una excentricitat que no m'abandonarà mai.

La darrera aventura, la catalana, ha clarificat moltes qüestions que, o bé eren irresoltes o bé eren inconclusives. A partir d'aquí cal prendre les decisions, en comú. La gran aventura d'avui és que les meves aventures són compartides. En vénen moltes més a l'horitzó. Són d'una natura diferent, són noves. Seran, això sí, definitivament lluny de Catalunya.

Les eleccions d'ahir 21 de desembre no han canviat res. No esperava que res canviés. Carles I l'Incapaç maldarà per tornar i per consolidar-se en el poder de la mateixa manera que es va consolidar a Girona com a cap de llista de CiU. L'Oriol, que mai ha trepitjat l'Archivio Segreto Vaticano ni escrit el gruix de la seva pròpia tesi doctoral «escayolada», descobrirà l'amargor carcerària de fer pactes amb els indesitjables de Madrid. Ha arribat un punt en el qual res de tot això importa. La classe política ha sacrificat el poble de Catalunya i la seva llibertat pel desfici de manar i gestionar engrunes colonials—quan la República és només la darrera esca pastissera del procés. Però dir això és un sacrosant pecat, mentre anem de victòria en victòria fins a la derrota final.

És possible que la veritat de tot plegat no rellueixi mai en la pàgina de cap diari català. Estan tots tan comprats i corromputs que és impossible que això passi en un futur proper. Fins i tot la veritat ja no importa. El que sí que importa és l'aventura i explorar—la dimensió experiencial. A Catalunya això ja no és possible i cal fer-ho en una altra banda. Amb tots els problemes, emotivitats i maldecaps que això ha comportat, això tampoc importa ja. I, verament, és un descans d'albirar l'ataràxia de l'excentricitat lluny de la pàtria.

És, en el fons, la redempció americana.
 

Més articles: