Blog

La solitud de la CUP

El socialisme americà prefereix Podemos a la CUP. Això és un error neokautskià letal.

Libertà e patate
La CUP és possiblement un dels partits socialistes d'alliberament nacional més peculiars del món occidental. No solament és peculiar, sinó que és una formació de llarga marxa que ha aconseguit de construir una presència pública i política molt rellevant a Catalunya.

Des de la militància d'organitzacions socialistes americanes, la CUP ofereix moltes receptes de gran utilitat per a la construcció d'un moviment socialista als Estats Units. Paradoxalment, el socialisme americà ignora i menysprea la CUP a uns nivells absurds.

L'exemple més clar d'aquest menyspreu s'elabora darrerament a les pàgines de Jacobin. Jacobin i el seu editor Bhaskar Sunkara no han amagat mai que la seva preferència d'esquerres a l'Estat espanyol és Podemos. Amb tot, es va aconseguir que Albert Botran, Lluc Salellas i Pau Llonch poguessin exposar l'ideari cupaire de manera clara, és a dir, un socialisme d'alliberament nacional i una organització de partit molt més horitzontal que Podemos--i molt més adaptable a la cultura americana.

Avui la veu de la CUP ha desaparegut completament de les pàgines de Jacobin.

El dia 20 de desembre, el dia abans de les eleccions del 155, Jacobin va decidir de publicar una llarga entrevista a Pablo Iglesias sobre la situació espanyola. En aquella entrevista, Iglesias treia tota la seva artilleria espanyolista dels darrers mesos. Que Jacobin publiqués aquella entrevista el dia de les eleccions catalanes era tot un posicionament polític.

El nou any 2018 ha vist com Jacobin ha continuat en la seva línia, tot publicant l'anàlisi política d'Steven Forti, italià i unionista espanyol recalcitrant de la Universitat Autònoma de Barcelona i deixeble de Pere Ysàs.

El missatge de l'esquerra americana comença a ser clar: si han de triar entre alliberament nacional o unitat nacional, trien la unitat nacional, espanyola en aquest cas. El socialisme internacional sempre ha viscut atrapat en aquesta doble tradició--els debats bolxevics en la desintegració de l'imperi dels tsars en són un exemple. L'empoderament i la sobirania política de la classe obrera no solament no és incompatible amb l'alliberament nacional i l'autodeterminació; n'és el component indispensable per a la plena autonomia humana, individual i col·lectiva.

Ja no es tracta que es revisquin debats leninistes bàsics sobre la necessitat d'anorrear el nacionalisme d'estat i d'alliberar les nacions oprimides; és que el debat se situa en paràmetres neoukautskians--de Karl Kautsky, pare de la socialdemocràcia alemanya de la Segona Internacional. Seria incorrecte i cruel d'atribuir a Kautsky el sotmetiment dels partits socialistes europeus en la union sacrée de la vigília de la Primera Guerra Mundial. Però el desenvolupament de l'SPD en tant que primer partit socialista mundial es deu a Kautsky. I l'herència principal de l'SPD, més que cap altra cosa, és el suport bèl·lic que van donar al kàiser alemany.

Com darrerament s'ha dit insistentment, Jacobin és una revista neokautskiana. Això vol dir que el socialisme que s'està promocionant des de Jacobin és insitucionalitzat i sempre donarà suport a l'estat en cas d'emergència. Això és una novetat, no exempta de crítiques, especialment les internes dins DSA--l'organització socialista amb la qual Jacobin està alineada.

Més enllà d'aquest revival del renegat Kautsky i de la sempiterna temptació patriotera-estatista del socialisme, tant DSA com moltes altres organitzacions socialistes tenen molt a aprendre de la CUP.

Més articles: