Blog

La contradicció Puigdemont

Puigdemont és el desllorigador d'una situació de la qual n'és el culpable màxim: l'assumpció final de la neoautonomia autoritària.

Nosaltres sols
Catalunya viu actualment instal·lada en la major de les contradiccions. Com bé ha anat explicant el meu amic Enric Vila, avui Puigdemont és l'únic obstacle que impedeix que els catalans assumeixin la repressió i la neoautonomia. Puigdemont és la ferida oberta dels espanyols i qui els separa de la victòria final. Paradoxalment, la terrible situació actual es causa, principalment, de Puigdemont, les seves pors, limitacions i, sobretot, traïció a la República. Avui 22 de gener, la Maria Vila ho explica perfectament bé: «[…] només Carles Puigdemont està disposat a seguir posant l’estat espanyol davant del seu mirall autoritari». Però també: «Puigdemont, que des del meu punt de vista no en va encertar ni una des del dia 2 d’octubre, és avui l’únic impediment a la normalització de la repressió […]».

Tot estirant del carro en aquestes jornades feixugues, la contradicció construeix el dilema: hem d'aconseguir que Puigdemont es mantingui com a figura disruptiva del catau autoritari espanyol mentre passem comptes amb en Carles i acabem amb el seu fallit lideratge.

Diàriament rebo missatges de periodistes (i no-periodistes) catalans que em critiquen el ja famós article del 28 de desembre passat. Alguns em retreuen que tregui un tema de corrupció que té poc fonament; d'altres, més afinats, que tregui aquest tema de corrupció ara. El que ignoren absolutament és que el tema de corrupció de Puigdemont amb el dit oligarca rus és la xocolata del lloro: no té cap mena d'importància.

Aquest tema és un cas més de coprolatria catalana per les engrunes—vinguin d'on vinguin. No és ni rellevant que Puigdemont es fotografiés amb el rus (periodistes, no heu tret encara la fotografia bona i mira que és fàcil de trobar), ni és rellevant la trobada que van tenir anys abans quan en Carles era alcalde de Girona i van negociar la cosa. Cada cop em decanto més per pensar que aquest afer va ser fruit de la implacable impunitat política que impera a l'Estat espanyol, combinada amb altes dosis d'estultícia. Per exemple, al gener-febrer de 2017, mentre ajudava a preparar unes trobades jueves per al president en el seu viatge a Estats Units, vaig dir al seu estultíssim cap de gabinet Josep Rius: «No deixis mai que el president es fotografiï en actes de Chabad Lubavitch o es picarà els dits; aquests sempre van engreixats amb obscur diner rus». Aleshores jo no sabia encara que el Puigdemont alcalde ja s'havia picat els dits amb ells fins aquest punt. Rius no solament no em va fer cas, sinó que van anar a buscar el rabí de Chabad a Barcelona—via David Madí—per demanar-li exactament el que m'havien demanat a mi per al viatge a Nova York. El rabí en qüestió m'ho va explicar mesos més tard, tot ofès perquè li havien demanat els contactes de franc i ell, és clar, va declinar.

Res de tot això és realment important. El que és important és qui hi ha darrere l'oligarca rus que Puigdemont va anar a honorar a Girona en un dia d'atapeïda agenda. Darrere el rus hi ha un espanyol. És el mateix espanyol que feia manetes amb en Sergi Sol i que va tenir tant d'interès que el 4 de setembre no sortís publicat un dossier sobre ell a les pàgines d'El Temps: «Allò que vas parlar amb en Sergi Sol no es pot publicar. Però ja en parlarem». Això em va dir un secretari general del govern el dia 6 de juliol de 2017 en un acte públic amb periodistes. La meva dimissió arribava el dia 9.

Darrere l'estultícia del lideratge polític independentista, hi ha el drama de l'autèntic realisme: mentre s'empenyia vers el referèndum, els nostres líders—tant els uns com els altres—, van estar fent manetes amb els polítics de Madrid que combatien en públic. Tot amanit, ben castís, per aquest home de Madrid a Barcelona. Els nostres líders confiaven en ell, i ell els ha fotut del tot. Què podien esperar d'un espanyol? I encara més, d'un espanyol així?