Blog

Destruir Rodoreda

Amb el silenci o amb conjectures falses, els nous masclespecialistes es volen carregar Rodoreda per ser dona.

Libertà e patate
La nova i merescuda fal·lera per Rodoreda i la seva obra, s'acompanya, és clar, de la pulsió catalana de destruir l'escriptora. Era una pulsió esperada. Serà una destrucció diferent de la que va existir durant tants anys—aquell silenci que envoltava feixugament l'escriptora. Ara la destrucció suposarà fer el màxim soroll possible sobre conjectures de si Armand Obiols era collabo o no—o si Rodoreda se'n va beneficiar en l'etapa a Bordeus. Breu, tot això es causa que Rodoreda era una dona: i quan s'és dona poc valor tens tu i la teva creació en el món patriarcal català.

Durant bona part de la meva vida, Rodoreda va ser un membre més de la família. No solament vaig néixer i créixer a la seva casa de Romanyà, sinó que la meva pròpia memòria familiar servava la tempestuosa relació entre ella i la meva àvia. Rodoreda m'era el paisatge diari dins i fora del seu antic xalet. La peregrinació a la seva tomba al cementiri del poble era usual i freqüentada—com també l'era a la tomba de la seva més que amiga Carme Manrubia, que va agafar un nínxol d'on poder vigilar Rodoreda enterrada. Per assegurar-se'n, Manrubia va «emprovar-se» el nínxol en vida i va confirmar que tenia bona vista sobre Rodoreda.

Totes aquestes històries són absolutament insubstancials. Són, tanmateix, les meves. Són les engrunes d'una família matrifocal, on sempre va manar la meva àvia, on la meva mare era la figura central, on el meu pare era el gran absent, on el meu avi era el servidor lleial de la matriarca. Per entendre-ho millor, quan jo era un nen i la meva mare em duia a la universitat, veia actituds. Veia aquell masclisme acadèmic, que tractava d'objecte la meva senyora mare. Ella segur que en podrà explicar més—i ho farà algun dia quan es retiri de la vida acadèmica després d'haver estat 44 anys la professora de llatí a la Universitat de Girona.

Sempre he viscut els atacs contra Rodoreda com els micromasclismes (o no tan micro) dels abjectes col·legues de la meva mare. És a dir, són una cosa personal. El darrer intent de passar-se de llest, o de deslligar Rodoreda del seu entorn, o de convertir Rodoreda en una comparsa de Joan Sales només són una pàgina més en el llibre de la infàmia masculina catalana contra l'escriptora. Ho va començar Joaquim Molas—a qui Rodoreda sempre va tractar com es mereixia—, ho continuen avui els nous masclespecialistes rodoredians.

El que em sobta més és que qui parli de la Rodoreda en aquests masclistes i puristes tons tingui en el seu heure haver cobrat d'un reputat neonazi barceloní—un d'aquells neonazis de corbata que esmentava fa uns dies. Són els 18.000€ de la vergonya, cobrats sabent de qui els cobrava. Sempre dirà que no ho sabia. Però ho sabia. Sempre dirà que són pecats de joventut del neonazi en qüestió (no ho dirà pas de Rodoreda però), però resulta que també són pecats del present. Si ens escandalitzem de Harvey Weinstein i semblants, per què no ho hem de fer, ni més ni menys, d'un nazi?

Els rètors purs són uns bastards—i acostumen a ser dels qui ni viuen, ni deixen viure: només desviuen. De la mateixa manera que els nostres dos eminents líders catalanístics Oriol Junqueras i Carles Puigdemont s'han deixat ensarronar i ens han ensarronat amb l'aquiescència del govern espanyol, els purs bastards ara ens grapejaran Rodoreda perquè no tenen altra cosa a fer.
 

Més articles: