Blog

Les rates

Com si fos tan fàcil

The Ego and the Id
Fa anys que em vaig prometre que mai parlaria de la venda de la meva casa a Romanyà de la Selva. Avui tampoc ho faré. És un episodi dolorós perquè jo no volia vendre, però no hi havia cap alternativa després de 7 anys de batalles legals. Hauria estat lloable i saludable que les institucions haguessin apostat per un model de turisme cultural rodoredià amb la casa com a epicentre; no va ser així i, potser, també ja va bé per salvar Romanyà de les masses.

Anit vaig viatjar, una vegada més, al meu Romanyà del Senyal. Les hores treballant l'aspra terra de suros de les Gavarres; el llamp que va caure a la casa aquell estiu de 1994 i que va fer explotar els ploms; el contemplar de les estrelles al teulat heroic de la casa—com una Maria i un Ramon—; el fregar dels arbres contra la casa en dies de tramuntana; l'explorar dels racons, de l'ordre impertorbable de milions de civilitzacions d'animals i plantes; el conviure amb la profunda i més radical solitud d'infant, tot envoltat de tanta gent: aranyes, escarbats, formigues, escorpits, dragons, salamandres, gripaus, serps, senglars, ocells de mena, ratolins i rates.

Ah, les rates.

Devia ser el 1991. És un dels pocs moments que el meu pare va ser realment feliç. Havia tornat a la seva antiga feina, manegant els clients que li agradaven, després d'una aventura curta i intensa d'un parell d'anys en tant que director de l'Institut Català d'Estudis Mediterranis—prop de Jordi Pujol i Baltasar Porcel. El meu pare parlava molt poc d'aquella etapa. Jo no en sé gaire res. Només recordo l'àlbum de fotografies que minuciosament servava, amb la llista de polítics i intel·lectuals amb qui s'havia fet aquells anys. No me'l deixava mirar gairebé mai.

Una nit d'aquell 1991, una rata a gran velocitat va sortir rabent de sota el sofà. Va provocar un espant considerable—nosaltres que estàvem dormitant alguna banal pel·lícula...! L'endemà, el meu pare va dir que ja tenia la solució, una solució que havia sentit explicar a Barcelona i que seria perfecta per a la nostra casa de xiprer i olivera. Es tractava d'un aparell d'ultrasons que evitava que les rates s'apropessin en un radi de mig quilòmetre. Amb tota la seva hiperbòlica exageració, el meu pare va relatar la següent història que testimonia l'eficàcia d'aital andròmina ultrasònica.

Segons relatava mon pare, una adrogueria del carrer Aragó de Barcelona tenia un problema amb les rates. Unes ratotes fastigoses i repulsives, mida Santi Vila, que feien oi de mirar, intimidaven clients i dependents i ho embrutaven tot. Com que eren una adrogueria, van cercar una solució moderna al problema de les ratotes. I heus ací que van descobrir el daixonses d'enginy. La història conta que quan van posar en marxar els ultrasons disruptius, un estol de ratotes va sortir cames ajudeu-me. Els sagnaven les orelles. Sortien per on podien. Els dependents s'havien d'enretirar i protegir. La majoria van sortir per la porta principal del carrer Aragó. Xisclant, pudentes i sangonoses, les esperitades rates van acabar esclafides sota les rodes de cotxes i camions que circulaven pel transitat carrer. Mala fi feren les ratotes.

Ah, les rates. Com si fos tan fàcil.
 

Més articles: