Blog

Els exilis dels catalans

Els catalans no hem sabut crear comunitats en la diàspora i no hem après res dels nostres exilis pretèrits.

Nosaltres sols
Fa uns dies que reflexiono sobre el tema dels exilis catalans i de la nostra catalana incapacitat de crear comunitats de diàspora fora de Catalunya. Al llarg de la història, els nostres exilis han estat càrregues terriblement fútils. Ho va ser el 1714 amb unes elits a Viena incapaces de preservar la cultura i identitat nacionals en la diàspora. Ho va ser, d'alguna manera, el 1939, amb la incapacitat de vertebrar una xarxa d'exilis políticament efectiva. Dic políticament, perquè a nivell cultural la tenacitat individual va permetre que la cultura catalana sobrevisqués la glaciació franquista i la invertebrada diàspora. Solament per la tenacitat i tènues xarxes es pot explicar, per exemple, una Rodoreda.

I d'aquests exilis pretèrits n'hem après molt poca cosa.

La diàspora catalana és sempre dividida i divisiva, fins al punt que no solament no crea comunitat sinó que no és capaç de mantenir uns lligams que no passin, forçosament, per Barcelona. Per a la diàspora catalana, Barcelona és un centre radial i sempre n'esperem alguna cosa.

Penso en tot això quan observo els catalans de Nova York. Hi ha una primera diferència: no són diàspora. Són una colla de neoliberals individualistes que no entenen la catalanitat ni la tradició i que, per consegüent, només poden viure la identitat a través de llocs comuns de Barcelona—que no de Catalunya. Quan no són impersonals neoliberals, són antisemites desdentegats que si poguessin entrarien en una sinagoga qualsevol de Manhattan o de Brooklyn i començarien a apunyalar jueus. Excepcions a banda, que són els catalans amb qui em faig, la resta és un erm absolut. I estic descrivint catalans que, a diferència meva, no han hagut de sortir corrents sense res de Barcelona en una situació límit.

Aquests catalans han triat ser a Nova York. Jo vaig viure als Estats Units uns anys i, amb la meva senyora vam prendre la decisió final i conscient de viure a Catalunya i fundar allí la nostra família. Vam invertir esforços i una petita fortuna per fer el trasllat. L'infame dossier X d'El Temps ho va tòrcer tot, per bé que els problemes van començar quan em van encolomar, de manera fortuïta, el ja famós advocat del CNI al damunt. Aquell juliol i agost de 2017 van passar coses i la sortida ens era imperiosa. Al final, la meva ella i jo vam tenir dues opcions sobre la taula. Per a una de les opcions teníem tots els papers fets i el placet del govern d'aquell país. Però Nova York es va imposar per ser un lloc ja conegut i de sortida ràpida.

Quan pensem en l'exili de Puigdemont, ens volem fer molta llàstima. Un exili és una cosa terrible. Però és molt pitjor ser en una presó espanyola a Castella, privats de tota llibertat. En una presó, no hi ha identitat o cultura que circuli o que es preservi. A l'exili, com bé han demostrat tantes nacions en la història, es pot reproduir una cultura i una identitat; fins i tot, pot florir. Malauradament, Puigdemont no practica aquesta mena d'exili i només es deleix per tornar. Ell que, juntament amb Junqueras, va trair vilment la República i el poble de Catalunya, i en paguen el preu, ara vol tornar a fer no-sé-què. Mentre Puigdemont posi tan nerviosos els espanyols, ens farà servei. Quan no ens en faci, ens hem d'assegurar, si un dia tenim la nostra República Catalana, que en Carles es podreixi per sempre en un camp de reeducació de la nostra socialista i popular República.

La situació a Catalunya deu ser molt depriment només de pensar que la Mireia Boya ha anat a declarar a un tribunal espanyol. M'és igual el que hagi dit: què hi fa Boya i tota la dignitat de la CUP en un tribunal espanyol? Accions com aquesta legitimen la dictadura espanyola i ens deixen a l'alçada del betum a l'estranger. Estem destruint totes les simpaties que la reacció feixista espanyola havia despertat. Davant la situació, la Mireia havia d'agafar els patracols i marxar, teixir xarxa a l'exterior i denunciar la situació de repressió política a Catalunya.

Per contra, la direcció empresa per Anna Gabriel és molt més encoratjadora. Espero i desitjo que es quedi a Suïssa—ni més ni menys que Suïssa, la nostra Suïssa dels Gutzwiller i els Strassman, i els estius a l'Engadina. La desobediència de l'exili no solament és un imperatiu ètic, sinó que és el que necessitem. Gabriel sabrà estar a l'alçada patriòtica i oblidar-se de les engrunes.

En el fons, es tracta sempre d'això: de les engrunes. El català és tan poruc que tem pel seu patrimoni. Per tal de preservar-lo i preservar-se, mai s'avança i s'arrisca en res. És preferible el risc d'acabar en una presó a Castella que d'emprendre un exili decidit. Ho vesteixin com ho vesteixin, això és una covardia màxima.

Quan els catalans aprenguem a exiliar-nos i a construir diàspora, identitat i cultura a l'exili, aleshores potser farem alguna cosa de profit.