Blog

Masclistes contra Rodoreda

Es vol fer passar Rodoreda per una mantinguda d'Armand Obiols i carregar-li el pecat 'collabo' d'Obiols a ella. La realitat: Rodoreda era una dona plenament alliberada.

Libertà e patate
Fa unes setmanes, vaig fer la primera catilinària contra els masclespecialistes rodoredians que són vinguts a grapejar la pitrera del nostre millor escriptor (sí, en masculí, perquè és millor que tots els homes escriptors junts). Avui continuaré, tot elaborant una mica més per què la fixació en el passat collabo d'Armand Obiols és una camama masclista.

La premissa més important sobre si Armand Obiols va ser collabo quan vivia a Bordeus és la d'assumir que pel fet que l'amistançat de Rodoreda vagi ser una mena de capatàs de factoria d'aigua de Vichy, Rodoreda va tenir alguna implicació material o moral en el tema. Aquest salt mortal que els nostres masclistes elaboren necessita, per força, l'assumpció que Rodoreda com a bona dona-objecte fos una mantinguda. No hi hauria cosa que fes més feliços els successors de Joaquim Molas, que la de presentar Rodoreda com un apèndix de les finances d'Obiols.

Tanmateix, això ignora que Rodoreda va aconseguir tot i molt en el seu exili, més enllà de Bordeus i d'Obiols. Obliden els masclespecialistes que Rodoreda va ser una dona alliberada. Això vol dir independent d'Obiols. L'assertiva independència de Rodoreda no podia ser més palesa quan hom coneix les aventures d'Obiols amb jovenetes, tot enganyant la nostra escriptora fins passant pel llit de mort a Viena. Presentar Rodoreda com una fleuma sotmesa al gran mascle no és altra cosa que una projecció dels masclespecialistes rodoredians del que voldrien que fos la dona. Un exercici semblant es farà, si ja no es troba de camí, amb la relació de Rodoreda amb Sales.

La realitat, la impertorbable vera realitat és que la feminista Rodoreda va triar l'encara més feminista Carme Manrubia, l'autèntic desllorigador de tot plegat. Manrubia no solament era la represa dels anys de la Generalitat republicana, sinó que era el major manifest alliberador de l'escriptora, aquest cop en el terreny emocional. Mort el sàtrapa Obiols, collabo qui sap, faldiller malparit de veres, Rodoreda va consumar l'alliberament final a Romanyà amb Manrubia. És per això que els masclespecialistes callen com tombes quan cal revaluar el paper fonamental de Manrubia i Rodoreda en els darrers anys de l'escriptora—els del retorn a Catalunya.

No fa pas molts anys que un dels masclespecialistes deia que parlar de l'esoterisme de Rodoreda servia per tapar el seu radicalisme polític. L'esoterisme, si li'n vols dir així, com a la resta del món occidental en aquell decenni de 1970, s'havia convertit en un vehicle més del radicalisme polític i de rebuig del patriarcat. Això t'ho ensenya el feminisme americà, però també una bona part de l'europeu. El canal místic, esotèric, del misteri hermètic i del femení sagrat tan evident als seus escrits, era una manera més, un eufemisme o recurs literari més, per expressar el rebuig a una patriarcal i miserable societat autoritària d'un país, Catalunya, arrasat i sotmès per espanyols en una dictadura feixista victoriosa. I vet aquí que el paper de la refundadora dels Rosa-Creu a l'Estat espanyol i més que amiga de Rodoreda, Carme Manrubia, hi va tenir un paper cabdal. Continuar-ho negant només produirà més destrucció de la comprensió de Rodoreda; sempre per cortesia dels masclespecialistes.

Més articles: