Blog

Escriure és ficar-se en problemes

Tota crida al fals realisme de les engrunes és un pas més per l'assumpció de la dictadura espanyola. Però l'esperança pot venir de Princeton.

Nosaltres sols
Aquest no era el títol inicial d'aquest article. L'original reproduïa una recent genialitat oracular del meu amic Enric Vila: «Els catalans són el pitjor enemic de Catalunya.» Amb tota l'exageració de la sentència, Adorno sentencia amb saviesa: «en la psicoanàlisi, només les exageracions són veritat.»

Tot i que dedicaré l'article a explicar per què una part de l'independentisme s'està convertint en l'enemic de l'independentisme i, per extensió, de Catalunya, vull glossar el títol que he triat. Manllevo el meu títol d'en Salvador Sostres, que ha fet d'aquesta màxima la seva essència vital—fins al límit.

Escriure significa assumir la quantitat de problemes que comporta expressar-se i comunicar amb sinceritat i obediència al real a una audiència que, lliure o no, et judicarà amb severitat. Això és encara més cert en un país sotmès i colonitzat com Catalunya, en l'era de la disenteria neoliberal, en el temps del gir autoritari d'Occident, en l'edat de les xarxes socials. Podria anar assenyalant fites d'articles que he publicat que han suposat una quantitat exagerada de maldecaps que amb prou feines he pogut pair. La immediatesa de les xarxes socials ha fet la resta—tant en el que jo he dit, com en el que els altres diuen que he dit.

Tot plegat, són les pegues d'escriure, especialment si no escrius de flors i violes.

Hi va haver una època que escrivia de flors i violes, a les pàgines del diari Ara. L'Ignasi Aragay n'era feliç. La meva existència era acadèmica i em passejava entre París i Barcelona entre dinars i sopars totalment innocus, amb acadèmics o bon-vivants completament inofensius. Semblava com si vagi haver tancat per sempre els anys de militància a Esquerra Republicana i la inconfessable admiració cupaire. Però tot torna, especialment quan vius en el món neoliberal i ets de nació oprimida.

De sobte, el Sant Jordi de 2015 en Jordi Graupera em va fer conèixer l'Enric Vila. La processó ja feia temps que anava per dins, especialment d'ençà gener de 2014, quan vaig cloure 7 anys de calvari de judicis per reclamar l'herència sostreta del meu difunt pare. Però l'Enric ho va accelerar tot. Vaig començar a entendre que jo escrivia articles molt bonics, que no servien per res. Eren com intentar d'enderrocar un mur amb una espàtula—vicis del món acadèmic. El fet d'asseure'm en una taula rodona amb l'Enric ja em va valer una furibunda amenaça moralista de l'Arnau Pons, que considerava incompatible la meva amistat amb l'Enric amb la seva. Ho vam arreglar perquè sempre vaig pensar que cadascú té el dret de tenir tota mena d'amics, sens perjudici d'altres amistats. Però el germen era allí. Si s'escrivia de debò, els problemes no tardaven a venir.

Va ser gràcies a l'Enric que vaig tornar a tot el marxisme que em vaig empassar a la Universitat Autònoma. I vaig fer les paus amb el marxisme, la qual cosa faria fer un bot a la meva cenetista família anarquista—a qui elements del PSUC van intentar d'assassinar el 1937 en la pugna per controlar la celonina fàbrica col·lectivitzada que la meva àvia i son pare lideraven. Quan devia tenir uns 14 o 15 anys la meva àvia em va veure dibuixar una falç i un martell. Em va dir «això no, comunistes no». Ara li podria dir: «això sí, àvia». No sé pas si a l'Enric li farà gaire gràcia de saber que ell va reviure el meu marxisme.

I tota aquesta digressió em mena a la idea del meu article original.

Els catalans són el pitjor enemic de Catalunya justament per la incapacitat d'assumir el «de debò». El real «de debò» era el preferit de Rodoreda, que era quasi obsessionada en la dimensió d'aquest concepte tan català i alhora tan evadit pels catalans. En la nonada República, la repressió i l'exili s'estan bastint totes les evasions possibles al «de debò» rodoredià.

D'una banda, tenim els líders independentistes que han traït el poble i la República. Alguns són a la presó, d'altres són a l'exili, d'altres pateixen persecució judicial—uns pocs són encara al govern supervivent del 155, curiosament tots els qui tenen alguna mena de militància amb en David Madí. D'una altra banda, tenim les consignes, els «jugada mestre», els «tinguem paciència», o els «tinguem confiança».

A aquestes dues calamitats, s'hi està afegint una tercera categoria que deriva dels del grup de la consigna: la dels independentistes sincers que normalitzen la dictadura espanyola en nom de la realitat. Lentament, aniran fent seus els preceptes de la repressió i els interioritzaran acríticament—fins al punt que es giraran en contra dels resistencials, vers realistes republicans. És una tendència perillosíssima, però existeix i comença a créixer.

Ja no es tracta de la trituradora o els funerals, sinó que Catalunya s'esmicola socialment perquè no hem sabut defensar el que havíem de defensar, que era la República. El 3 d'octubre era el nostre dia—el dia de la revolució. No significa que no hi vagi haver un poble disposat a defensar-la, sinó que el lideratge polític va tenir el sobtat pànic de les engrunes. Hem vist ja i veurem coses terribles. Viurem situacions espantoses. Normalitzar-se, abraçar el fals realisme significa d'assumir la dictadura espanyola. És per això que encara necessitem un Carles Puigdemont mentre ens pugui servir per molestar els espanyols i, també, els catalans. Ell ens recorda que el moralisme falsament realista dels qui van ser els seus és la via privilegiada per acceptar l'Estat espanyol tal com s'ha conformat en la destrucció de la seva democràcia.

La divisió és arribada i no marxarà en llarg temps. Cal deixar les crides a la unitat perquè són l'excusa de l'assumpció de la dictadura espanyola. Acceptem la divisió i treballem resistencialment, dins i fora de la nació.

No sé si l'esperança ve de Princeton. Hi vaig cada setmana i, si no fos per la universitat que hi tenen, el trobaria un lloc horrible. El que sí que penso és que només en l'accentuació límit de les contradiccions del règim colonial autoritari espanyol i el nostre botiflerisme podrem fer forat de llibertat nacional.

Escriure és ficar-se en problemes. Ara més que mai.