Blog

El rabí antifeixista

En la sinagoga més burgesa de Nova York hi he sentit el sermó més obertament antifeixista.

Shaqlo v'tariyo
És la sinagoga més raticida de Nova York—la més rica, la més influent, la més important, la més burgesa europea. Més enllà del ritual religiós, la sinagoga és gràvida en rituals socials. D'aparença molt tradicional i de servei estrictament de preguerra, sona un mòbil durant la lectura de la Torah.

És el primer cop que hi assisteixo. És la meva nova sinagoga per imperatiu geogràfic. M'ha costat un mes d'anar-hi. He assumit el joc social. El sé jugar, m'hi van educar. Com a bon fixer, hi tinc excel·lents introductors. Participo de les pleasanteries de consuetud. La gent pregunta pel cognom, el nom no els importa. «És vostè doctor?» El rabí pren gust de presentar-me als congregants. El rabí és de Zurich, jove, de llinatge de rabins suïssos—la qual cosa té moltíssim mèrit per la peculiar història del judaisme suís. Se m'estova el cor i penso en la meva família adoptiva, els Gutzwiller-Strassman, suïssos i jueus.

Després del rabí, hi ha el gran rabí. És el pilar de la congregació. Vienès i supervivent de la Shoah, és ben actiu però retirat. Controla amb mà de ferro la sinagoga. Aquest Sàbat ventós i glacial, honora un congregant centenari. El rabí vienès fa el sermó. És conegut per ser conservador. De sobte, he sentit la major lloança de l'Exèrcit Roig—el meu Exèrcit Roig: «L'Exèrcit Roig va combatre el feixisme, [nom omès del congregant centenari] va combatre el feixisme a les seves files. Molts altres jueus van combatre el feixisme, tant en l'aixecament del Ghetto de Varsòvia, com en la resistència, com en l'exèrcit dels Estats Units, com en la Brigada Jueva. Mai el jueu ha estat un subjecte passiu, a punt per l'extermini. El jueu es va aixecar i va ser el primer a combatre el feixisme.» Només faltava una referència a la Guerra Civil Espanyola i els voluntaris jueus per reblar la perfecció antifexista.

És el primer cop que sento un rabí fer un sermó antifeixista des del púlpit. Si han parlat mai del nazisme ha estat amb vaguetats i llocs comuns, sense emmerdar-se amb consideracions polítiques, i menys amb una lloança a l'Exèrcit Roig, a qui els americans no volen reconèixer cap mèrit. Mai ho han fet des d'una implicació emocional i viva. Ni el meu rabí, ni el meu cunyat (que és rabí), ni els rabins més progressistes de Nova York han pronunciat mai una sola paraula que pugui ser interpretada mínimament com un assot antifexista. I és que l'antifeixisme és políticament incorrecte. En la sinagoga més burgesa i políticament correcta de Nova York hi he sentit el sermó més antifeixista.

L'antifeixisme no hi hauria d'entendre de dretes o d'esquerres, de políticament correcte o incorrecte. Com he escrit tantes vegades, l'antifeixisme és una necessitat imperativa. És clar, faig meva l'anàlisi marxista que explica clarament d'on prové el feixisme i qui el sosté materialment. Possiblement, amb tot el seu aburgesament i mentalitat burgesa centreeuropea, el rabí vienès antifeixista prové d'una època i una generació que va comprendre fins a quin punt era essencialment necessari ser antifeixista. Per al jueu és encara més necessari. Avui, amb tot el gir autoritari que vivim, veus com aquesta són indispensables. Són la memòria, però també la baula de transmissió de l'antifeixisme que ens cal: clar i directe.