Blog

La tranquil·litat d'Alemanya

Alemanya sacrificarà la democràcia en la perifèria europea per tal de mantenir la prosperitat del centre germànic.

Nosaltres sols
Alemanya, ben coordinada amb els agents del CNI que feien el seguiment, ha arrestat Puigdemont a la frontera amb Dinamarca. Puigdemont feia el seu darrer viatge de fugida, penosa fugida des de Finlàndia. Era la darrera improvisació del líder que va ser incapaç de declarar i defensar la nonada República. Amb tot el mal que Puigdemont ha causat a la llibertat de Catalunya, en Carles és el darrer ressort que ens manté vius abans de caure en la neoautonomia i la dictadura espanyola.

Fa temps que Alemanya va prendre una decisió: sacrificar la perifèria europea per tal de mantenir la prosperitat del centre europeu, això és, la Mitteleuropa. Això vol dir que deixarà que l'Estat espanyol destrueixi la seva democràcia per tal d'impedir la independència de Catalunya. Què guanya Alemanya? La tranquil·litat del sotmetiment perifèric al seu poder i el manteniment del predomini comercial i financer. Ho vam veure amb Grècia. I no vam dir res. Ho hem vist amb Itàlia. I no hem dit res. Ara ens toca a nosaltres. I ningú dirà res.

Si dic que el jueu francès-algerià Éric Zemmour és dels pocs que ha sabut entendre la missió alemanya i el fracàs final de França dins Europa, em sortiran a dir que Zemmour és dels intel·lectuals del Front National. Correcte. Tanmateix, en l'aspiració imperial francesa, Zemmour ha comprès que la Unió Europesa s'ha anat adaptant als interessos de la potència alemanya. França no hi ha pogut fer res; al contrari, ha continuat embrancada en les aliances que Zemmour considera «contranatura» i una mentalitat de «derrota». La victòria final d'Alemanya ha estat el ple control que ha assumit de les institucions europees, el seguidisme francès i la irradiació britànica de la Unió—en tant que perifèria rica. La perifèria pobra, adés sotmesa a l'òrbita francesa, avui cau dins l'esfera d'interès d'Alemanya.

Alemanya sempre ha estat el gran motor europeu. Cada cop que ha volgut imposar la seva hegemonia, ha causat calamitats. El darrer cop, amb el feixisme sota el braç, Alemanya va provocar la fi d'Europa al món. Ara que Europa és insignificant i aparentment unida, Alemanya ha anat lentament afermant el seu poder i control per mitjà d'instruments pacífics, però no per això democràtics. De tota la integració europea, Alemanya és la gran beneficiada. Cent anys més tard, Alemanya imposa la seva victòria sense haver de causar genocidis i guerres. Això sí, ahir com avui, la democràcia n'és la víctima principal. En faisó de democràcia völkisch, solament els alemanys i satèl·lits aris acabaran gaudint de plens drets polítics en aquesta Unió Europea.

El meu padrastre era de pare suís i mare jueva alemanya. Va créixer en l'Alemanya del decenni de 1930, fins al 1936 quan la seva família ho va perdre tot—essent son pare l'únic catedràtic de dret a Heidelberg que va criticar obertament els nazis. El meu padrastre sempre va detestar els alemanys. Tampoc era molt amic dels suïssos que «entre setmana feien negocis amb els nazis i el diumenge pregaven per la victòria dels aliats». Segurament, per tot plegat, el 1949 va fer les maletes i va marxar als Estats Units. Anys més tard, va tornar a Suïssa. No va funcionar i, a sobre, li va costar el matrimoni. Va retornar a Nova York i va assumir finalment la seva condició jueva.

Amb el meu padrastre sempre vam parlar francès mentre m'introduïa a la Kultur i a la Mitteleuropa burgesa. A casa sempre havíem estat radicals francòfils de la Civilisation. Avui pugno per exterminar tant la Civilisation com la Kultur a parts iguals, herències burgeses que malden per romandre una vegada i una altra.

Sigui com sigui, el futur és germànic, de la Kultur que se serva a Suïssa i que els alemanys acabaran desplegant ben d'hora d'una manera implacable. Ahir com avui, Catalunya no serà el seu interlocutor, ans la dictadura espanyola perifèrica sotmesa a Berlín.
 

Més articles: