Blog

El racisme i antisemitisme d’ahir és el d’avui

Pot ser que les institucions no siguin obertament racistes i antisemites. Però si la societat s'hi va convertint, aviat les institucions ho seran.

Di Goldene Keyt
Fa uns anys, en un sopar, una persona va deixar anar la demolidora sentència següent: «els jueus han començat totes les guerres». Pot semblar una frase d’aquelles que es diuen no solament sense pensar, sinó també per gent que no pensa. Tanmateix, la frase té unes arrels intel·lectuals molt profundes. Aquesta afirmació es pot trobar a Die Grundlagen des Neunzehnten Jahrhunderts (1899) de Houston Stewart Chamberlain.

Chamberlain i el seu Grundlagen són els fonaments del racisme, l’antisemitisme i el nacionalisme völkisch nacionalsocialista. És la bíblia de l’antisemitisme i el racisme ari (un eufemisme per blanc, vaja, que no té res a veure amb els pobres indo-europeus, indo-aris, i aris). L’obra bàsicament s’estructura a l’entorn d’una idea molt senzilla: tot el que és bo en qualsevol civilització del món és obra d’aris que vanmillorarles races originals. Això inclou Homer, Crist, Dante, Luter o Shakespeare. De seguit, Chamberlain identifica d’on prové tot el que és dolent en el món: els jueus. En tant que romàntic reaccionari, Chamberlain considera que el món modern, el capitalisme, el socialisme, la industrialització, la democràcia o la igualtat són invencions jueves, i perquè són jueves són invencions dolentes—i perquè són dolentes, són invencions jueves.

L’obra de Chamberlain va ser la que més va influir en Adolt Hitler i els primers militants del NSDAP, el partit nacionalsocialista obrer alemany. La ideologia de Chamberlain va convertir Goebbels a la causa i el britànic, casat amb Cosima Wagner, va oferir glòries al nacionalsocialisme völkisch a Bayreuth durant els primers anys, els anomenats de combat. Tanmateix, la influència de Chamberlain no va ser solament un fenomen restringit al NSDAP: Chamberlain va ser també un dels millors amics del kàiser Guillem II.

Guillem II no solament va llegir el Grundlagen sinó que el va incorporar a la seva política. Chamberlain va passar a ser membre del cercle íntim de l’emperador i l’inspirador de polítiques tant antisemites com expansionistes i militaristes. Tot i ser britànic, va renegar ben aviat de la seva pàtria (perquè era massa jueva), va abraçar Alemanya i el germanisme, i es va convertir en l’evangelista racialista, antisemita i profundament nacionalista de la gran Alemanya. Ja no es tracta que Chamberlain s’inspirés en el racisme vuitcentista clàssic de Gobineau: on l’aristòcrata francès veia la decadència dels aris (això és, dels teutons) a causa del mestissatge, Chamberlain hi veia una nova era en la qual Alemanya havia de dominar el món, tot començant per l’annexió de tots els països europeus—que va ser una de les principals polítiques d’Alemanya durant la I Guerra Mundial.

Fa uns dies el New Yorker publicava un article on comparava Trump i el kàiser Guillem. L’autora, Miranda Carter, assevera que tant Trump com Guillem són líders temperamentals, vanitosos, incapaços de treballar en equip, que no tenen cap mena d’educació, diplomàcia o respecte i que es creuen sempre en poder de la millor opinió i decisió. Carter conclou que, en gran part, l’estultícia del kàiser va menar Alemanya a la guerra, després que vagi haver alienat els seus aliats i emprès una carrera armamentística.

La comparació del caràcter de Trump amb el de Guillem és realment impactant: són líders més preocupats per la seva imatge que pel govern, que fan diplomàcia a cop de tuit (o de discursos espontanis en el cas de Guillem) i que s’envolten d’una camarilla on se n’entra i se’n surt molt ràpidament, perquè el líder és explosiu i escolta el primer que passa.

Les comparacions són odioses i la història mai es repeteix de la mateixa manera, però el present cada dia s’assembla més al món alemany del que es va anomenar la Belle Époque (1870-1914). És cert que no hi havia Twitter, que el món no era tan massificat i que el creixement econòmic no era tan repartit com ara. Amb tot, ambdós moments contenen una extrema dreta populista, nacionalista i antisemita que s’assemblen profundament: és segurament el que uneix aquests dos períodes de la història. 

Els jueus de la Belle Époque no van ser víctimes propiciatòries que no vagin denunciar l’antisemitisme europeu. El sionisme en va ser, en bona part, la reacció principal davant d’aquest antisemitisme popular i amb el qual els líders polítics flirtejaven. Tanmateix, el món jueu es va sentir segur tot i el substrat antisemita völkisch perquè les institucions garantien la integritat del jueu, encara que els polítics i governants fossin moderada o fervorosament antisemites. El sistema impedia que hi hagués un marc legal i polític racialista i antisemita. Quan el sistema va fer fallida, la societat ja havia interioritzat i assumit les principals tesis del moviment völkisch: els nazis van poder convertir-se en un partit acceptat i accedir al poder.

Pot ser que Trump només sigui un nou kàiser Guillem. Pot ser que Trump sigui molt menys antisemita que l’emperador alemany (no debades té una filla, un gendre i néts jueus). Però Trump està permetent que un nou antisemitisme i racisme völkisch, versió americana, penetrin amb força a la societat i sigui interioritzat. És la primera llavor.