Blog

Junqueras, Sol i Mr. Kao

Tot rememorant una sobretaula amb Oriol Junqueras i Sergi Sol i la seva pastisseria política contra el referèndum

Nosaltres sols
La mà dreta d’Oriol Junqueras, Sergi Sol, es passeja darrerament per tots els mitjans de comunicació catalans dins l’òrbita de David Madí—una aliança curiosa. Fa poc, ha ampliat el seu radi d’acció a un mitjà públic com Catalunya Ràdio—controlada amb mà de ferro pel sempre terrorífic peó d’ERC, Saül Gordillo. En una entrevista recent, Sol ha fet callar Clara Ponsatí per afirmar que no hi havia voluntat al Govern de declarar la independència. Vull ampliar una mica aquesta afirmació de Ponsatí i explicar que, almenys des del lideratge d’ERC, no hi havia una ferma voluntat d’organitzar el referèndum del Primer d’octubre.

El 23 de juny de 2017 jo dinava amb en David Bassa, l’aleshores cap d’informatius de la CCMA. Dinàvem al Mr. Kao, un restaurant xinès de l’Eixample. Bassa era un dels homes d’ERC a la Corporació. L’objectiu del dinar era conèixer-nos i explorar si podia aconseguir un parell de cadires en tertúlies per a dos dels meus periodistes d’El Temps (Quique Badia i Xavier Puig), mitjà que jo dirigia en aquells moments.

Mentre dinàvem, van entrar Oriol Junqueras, Sergi Sol, Raül Múrcia i un director d’un diari nacional. Ometré el nom d’aquest director, essent un dels pocs amics i aliats que em queda en el periodisme català. Uns minuts després, un cambrer ens va venir a dir que els senyors del reservat ens invitaven al cafè i sobretaula amb ells.

Quan en David Bassa i jo vam entrar al reservat, la conversa era agitada. Junqueras estava renyant el director de diari. Va dir frases com «no t’estàs portant bé», «no fas el que hauries de fer». I, finalment, un sonor «no causis problemes publicant això». El tema controvertit era una notícia que el mitjà d’aquell director havia publicat sobre la preparació del referèndum. En aquell article explicava algunes de les lluites internes entre ERC i PDeCat en la logística del referèndum. L’article també explicava alguns dels preparatius en marxa. Junqueras estava molest perquè aquell article «explicava massa coses». També «donava il·lusions d’un referèndum que no sabem si farem». I la coda final: «ja prou problemes interns tenim al Govern».

El director de diari va aguantar el xàfec capellanesc de Junqueras amb estoïcisme. Després del dinar, li vaig trucar i li vaig preguntar com torejava situacions com aquelles. Em va dir que el secret és dir sempre «sí a tot» i després «anar fent la viu-viu».

Després de renyar el director de diari, en Junqueras es va relaxar i vam estar parlant dels temps a la universitat autònoma. No havia vist l’Oriol d’ençà que ambdós érem al departament d’història moderna i contemporània de la UAB. Vam parlar de l’Antoni Simon i d’en Ricardo García Cárcel, mestres i mentors comuns. Em va reblar dient que «tot allò li quedava molt lluny». Es va mostrar molt amable i generós amb mi, deixant enrere el fet que a la UAB érem de grups de recerca rivals i que un cop l’Oriol es va autoconvidar a la meva casa de Nova York. Va elogiar la meva feina a El Temps, la qual cosa em va satisfer en els meus moviments d’apropar el setmanari a ERC.

Aquell dinar al Mr. Kao era un símptoma. Era el símptoma que el Govern estava profundament dividit sobre el referèndum, i que Junqueras no n’era un defensor. Que Junqueras no era un entusiasta del referèndum no era una nova notícia per a mi. M’ho havia dit en una conversa el propi Puigdemont, amb qui em vaig reunir el 13 de febrer de 2017 per debatre uns temes. Concretament, Puigdemont va dir sobre Junqueras, «no hi ha manera que es mulli en l’organització».

El dinar a Mr. Kao és també un exemple que la política i el periodisme catalans són igual de corruptes que la política i el periodisme espanyols. Hem intentat de fer la independència a partir del model i les pràctiques que volíem trencar. Els mitjans són servils als partits, que quan tenen poder evidentment els distribueixen generoses subvencions. No existeix un periodisme independent ni a Catalunya, ni a l’Estat espanyol. D’altra banda, aquell dinar em va certificar a nivell personal que ERC tenia molt poca voluntat política per fer el referèndum i que, en el cas remot que tot sortís bé, la declaració d’independència seria tota una epopeia.

Jo encara no sabia, tot i que no tardaria a descobrir-ho, que el propi Junqueras no tenia intenció ni de fer un referèndum, ni de declarar la independència, sinó que negociava amb Madrid per poder ser el nou Pujol i perpetuar-se al poder uns quants decennis. Però això ja és una altra història.