Blog

La decadència intel·lectual catalana

La derrota política del 2017 ha obert les portes a una nova hora zero i una accelerada decadència intel·lectual dels catalans

Nosaltres sols

En la profusió de discursos que van apareixent en els anys de la derrota catalana, n’hi ha hagut un que m’ha impactat notablement—fins al punt de fer-me abandonar momentàniament el meu volgut silenci. Em refereixo a una de les reflexions escrites per Oriol Junqueras en el seu llibre de, diguem-ne, pensaments religiosos.

De caràcter molt catòlic i impregnat d’un estil homilètic molt fort, Junqueras ofereix el recurs fàcil i vist de barrejar mundanitat amb pensament cristià—en aquella ambició espúria que les escriptures judeocristianes han de parlar forçosament per a l’home d’avui i justificar una o altra decisió política o ideologia.

De totes les reflexions que he pogut llegir, la que ha estat més impactant, i ofensiva, és la que glossa el psalm 15 «Déu ha plantat la seva tenda entre nosaltres». La reflexió comença amb un ferotge atac contra el paganisme grecorromà, un lloc comú d’ús per a cristians. L’atac de Junqueras a l’herència grecorromana no solament és injustificat, sinó que és d’un simplisme esfereïdor—una caricatura de baixíssim nivell per a degust dels més servils. La continuació de la seva reflexió passa després a un altre lloc comú cristià, que consisteix a barrejar profetes israelites amb l’observança de la llei mosaica. Tot plegat, queda molt Crisòstom; però Junqueras no és un crisòstom.

Fa un temps vaig llegir un fantàstic llibre de Catherine Nixey, The Darkening Age: The Christian Destruction of the Classical World, una acurada i desapassionada descripció acadèmica de com el cristianisme va ser la causa directa de la fi del món clàssic i de la destrucció de la gran majoria del seu llegat cultural. Aniria bé a Junqueras tenir un exemplar d’aquest llibre i, com la seva autora, fer-ne una lectura desapassionada. Estic convençut que en Sergi Sol li podrà fer arribar.

La manca d’èpica, coratge i d’un discurs guanyador van ser el ferment de la derrota catalana el 2017. No ha de sorprendre que, d’aquell substrat, en surti un testimoni tan pobre de la decadència intel·lectual catalana. I és que hem de pensar: quan això es llegeixi d’aquí vint anys, què hi veurem? Què veiem, per exemple, quan llegim un text tan profundament de derrota—la del 1939—com el de Lluís Carreras Grandeur Chrétienne de l’Espagne? Només ens quedarà la buidor i l’erm immens de la mediocritat.

Atrapats, com sempre, entre la moral i l’estètica, Junqueras es pot permetre el luxe de desfigurar, calumniar i destruir la cultura grecoromana en nom d’una pretesa «immoralitat» del paganisme, i superioritat moral del «judeocristianisme». Sense fer cap esment al fet que la civilització clàssica va ser bressol de filosofia, Junqueras abraça la seva cristiana visió de la llei mosaica en tant que clímax de moralitat civilitzatòria. Ja Isaiah Berlin va estudiar, amb molta més brillantor, l’oposició entre Atenes (filosofia) i Jerusalem (monoteisme). Atenes guanya sempre. Fins i tot l’apòstol del sentit comú, Jaume Balmes, es va acabar agenollant, amb criteri, als peus d’Atenes.

Que la indissimulada mediocritat de qui va ser un dels líders polítics catalans i avui pres polític català es faci tan evident, tan descarada i tan descarnada és el reflex que la derrota ha trinxat Catalunya. Ja no es tracta que les nostrades moral i estètica continuïn oprimint-nos i mantenint-nos en la servitud espanyola i mental: hem buidat de sentit i contingut els discursos, fins al punt que el que diem no vol dir absolutament res. El llenguatge ja és plenament klempererià. Els catalans avui parlen per parlar, sabedors que res del que diguin, per molt fals i demostrablement fals sigui, podrà ser contrastat o contrarestat.

Quan l’any 2008 l’Albert Botran em va presentar l’Oriol Junqueras, el seu coneixement sobre la religió era més aviat superficial—com ho continua essent ara. L’Oriol no tenia cap preocupació religiosa aparent. Avui Junqueras representa la interpretació més instrumental i deliciosament cínica del catolicisme. Ell està disposat a emprar tots els clichés religiosos i ideològics, que l’Església catòlica ha anat construint, per tal d’anar buidant de contingut els discursos i el pensament catalans; i aprofundir en la derrota.

Sovint es diu que els camins espirituals dels altres han de ser respectats. Hi ha i cal que hi hagi excepcions important. Ho és quan qui ha estat un dels líders de Catalunya magreja la religió per ambició merament personal i política. Oriol Junqueras vol ser un nou Jordi Pujol, i ja té la seva presó martirial. En aquesta cursa d’Esquerra per ser el nou partit d’ordre i assolir el poder tot s’hi val. Ha quedat palès en la desintegració dels discursos polítics i intel·lectuals i el significat de les paraules. La derrota es comença a viure amb una gran intensitat i l’aire cada dia és més feixuc.

La decadència política, evident, em preocuparia poc si deixés l’espai lliure a la cultura per continuar fent el seu camí. Però en una derrota, en una hora zero tot és diferent. Com en el 1714 i el 1939, l’expressió màxima de la derrota no és la decadència política, ans la decadència intel·lectual—majestuosament expressada per Oriol Junqueras en el seu vulgaríssim rebuig de la tradició grecoromana. I és que la decadència intel·lectual no es pot expressar millor quan necessites desfer-te de tot un sistema cultural i civilitzatori, de manera innecessària, per tal de justificar-te i justificar el teu discurs buidat de contingut. Tal com Nixey explica al seu llibre, el cristianisme dels màrtirs es va anar buidant de contingut a mesura que el fet d’immolar-se va passar a ser una moda que al final es va haver de justificar teològicament.

Fa un any, vaig explicar que algun dia se sabria tota la veritat. Avui els discursos i el llenguatge s’han pervertit talment que la veritat s’esmuny dels verals catalans. Encara avui, com fa un any, l’únic recurs del català que vol evitar tant la derrota com la decadència intel·lectual catalanes és el mas de Josep Pla: viure al rerepaís, volgudament aïllat de les zones on el conflicte i la derrota són més vius i durs, i construir-se al dellà del país i la seva decadència. No és una recepta màgica que Josep Pla s’inventés en l’hora zero del 1939: ha servit a molta gent al llarg de la història. Fins i tot, si Junqueras volgués, podria convertir el seu captiveri en aquest santuari de vida interior on l’esperit català pogués rebrotar algun dia. Ha triat el camí oposat, el camí mediocre dels màrtirs cristians que buscaven la seva mort i la dels altres en el fanatisme més afrós—sense tenir en consideració que el màrtir destrueix una mica més la causa per la qual mor.